Una altra catalanada

No, no ens referim a aquelles interferències, entre còmiques i patètiques, que es produeixen quan un catalanoparlant poc avesat al castellà parla en aquesta llengua i hi deixa anar expressions o paraules pròpies del seu idioma però estranyes a la llengua que s'esforça a fer servir. Els valencians n'hem dit històricament espardenyades, una altra paraula que sembla que ha passat a millor vida (en rigor a la pitjor de les vides, la de l'oblit), qui sap si perquè la pressió espanyolitzadora ha acabat fent de nosaltres uns consumats especialistes en castellà i ja no espardenyegem gens ni mica. És una llàstima, ben mirat, perquè aquestes interferències, quan de "mancança", sotsobra i submissió van passar a ser, emprades intencionadament, motiu de burla o petita venjança envers la prepotència del poder i l'hegemonia de castellans i assimilats. I distintiu de classe o credo assentat sobre la complicitat dels connaturals. Així, l'espardenyada era un espai de resistència molt útil i eloqüent. "Esta noche ha plogudo, los bancales están mollos. Solo por venir a verte me he embrutado los genollos". L'espardenyada conscient, doncs, com a forma higiènica de fer front als abusos dels poderosos i escarn, com en tants casos dels sainets valencians del XIX, a la coentor (una altra paraula preciosa que anem perdent) dels qui es passaven al castellà moguts pels interessos més pedestres del desclassament.

María José Catalá és una coenta de manual, model viu de llagoteria, un exemple de l'assimilació lingüística viscuda amb el major fervor i amb l'alegria que donen els objectius polítics acomplits i les expectatives econòmiques satisfetes, que són els principals al·licients per a un canvi d'idioma i de classe. Si la difunta Rita Barberá va inspirar tota mena d'ironies a compte del seu cognom (la paraula barbaritat va esdevenir en un moment donat sinònim de l'alcaldessa i per extensió de tota l'actuació del seu partit), catalanada ja pot designar les accions que protagonitza la seua hereva en el tron municipal. Hi ha persones que en el nom porten la penitència. Tal és el cas de la nostra María José Catalá, de qui per respecte transcrivim el llinatge en la forma semicastellanitzada que ella mateixa fa servir. Prompte va despuntar l'antiga alcaldessa de Torrent i exconsellera d'Educació amb una primera, espectacular, catalanada quan en un congrés del seu partit va demanar perdó per si en la seua al·locució amollava involuntàriament –va subratllar– alguna espardenyada, perquè ella tenia el defecte [sic] d'expressar-se en l'idioma dels seus pares, és a dir, el valencià, és a dir, el català, el mateix que identifica el seu cognom –i no ens expliquem com és que encara no se l'ha canviat.

Si no sabéssem per experiència històrica que la catalanofòbia és un càlcul polític que estén espesses cortines de fum per aconseguir l'adhesió colèrica dels més fanàtics i amagar les veritables intencions de l'exercici del poder, diríem que es tracta d'una paranoia, d'una malaltia mental d'origen desconegut de greus conseqüències socials, tant entre els qui la pateixen com entre els qui hi han de conviure. La catalanofòbia, tant si expressa un odi d'arrel feixista com si és la manifestació d'un complex d'inferioritat (i no estem segur que no siga les dues coses alhora i sempre), és l'element més corrosiu del País Valencià des de finals del franquisme, el principal dinamitador de qualsevol projecte d'avanç i alliberament per al nostre poble, la màquina més embrutidora de la convivència i la cultura, el camí més ràpid per a la nostra dissolució com a poble diferenciat. Mireu com han atacat les furibundes mòmies de la RACV els tímids passos fets per l'arquebisbe Enric Benavent per valencianitzar l'església!

Però l'última catalanada és la traca i el fum que un partit que té l'honor d'haver sigut distingit judicialment amb el títol de partit més corrupte d'Europa posa en marxa per amagar els seus autèntics i tèrbols negocis. Els escarafalls de l'alcaldessa perquè les falles apareixen en un calendari d'Òmnium Cultural són ridículament inútils. El mateix Mazón la hi va precedir carregant al Senat contra l'amnistia i de pas, aprofitant que el Serpis desemboca a Gandia, contra els Països Catalans. Quant tardaran a aparèixer els nous Zaplanas i Ratos i Cotinos i Russos i la interminable llista de la ignomínia darrere la gestualitat histriònica i el fum de la catalanofòbia? No escarmenten ni a la de tres. Paciència! Nosaltres, que ja no portem espardenyes, mantinguem-nos fidels al valencià sempre i a tot arreu, que és avui la primera forma de resistència contra la barbàrie antivalenciana.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 d'abril de 2024.]

 

 

La vida és aigua que fuig

 

Florbela Espanca, Bruc en flor. Pròleg de Maria de Lourdes Pereira. Introducció i traducció de Juli Capilla. Hemeroskopeion, 3. Lletra Impresa Edicions, 2023.

· · ·

La crítica sol ubicar la poeta Flor Bela d'Alma da Conceição Espanca (Vila Viçosa, 1894-Matosinhos, 1930), nascuda Flor Bela Lobo, Florbela Espanca de nom literari, en el primer modernisme portuguès, al capdavant del qual situa poetes com Fernando Pessoa i Mário de Sá-Carneiro i les revistes que se succeirien més o menys relacionades amb aquests escriptors: Orpheu (1915), Portugal futurista (1917) o Athena (1924). També hi ha consens a considerar aquesta autora com un antecedent preclar del feminisme al seu país i a vincular-la, per l'arrel romàntica del seu cant, amb la gallega Rosalia de Castro (1837-1885). Totes dues són dones en un temps en què la societat –i més en els ambients eminentment rurals on es van desenvolupar les seues vides– els tenia reservada la llar, el matrimoni i la criança. Contra aquest ostracisme alcen les dues poetes, filles de mares fadrines, la seua veu apassionada, radical, d'una sensibilitat a flor de pell, amb l'amor i la naturalesa com a font primordial d'inspiració. Però al contrari que l'autora gallega, que atenyé en vida una notable difusió i reconeixement com a figura cabdal del Rexurdimento, Florbela Espanca no veié consolidat el seu prestigi sinó a partir de la dècada dels anys cinquanta, després que autors com el poeta José Régio, responsable de la revista Presença (1927-1940), altaveu del segon modernisme portuguès, la reconegués com a exemple del que ell mateix entenia per una Literatura Viva, autèntica i genuïna. Entre el material que Fernando Pessoa va deixar a la seua mort en 1935 en el famós bagul dels inèdits, hi figura una elegia dedicada a la malaguanyada Florbela Espanca, que decidí llevar-se la vida el 8 de desembre de 1930, dia del seu trentasisè aniversari. Hi podem llegir: "Criatura estranya, esperit inquiet, / Ple d'ansietat, / Com jo creaves mons nous, / Bells com els teus somnis, / I en ells vivies, somiant com jo. / Dorm, dorm, ànima somiadora, / Germana bessona de la meua!" (versió pròpia).

Precoç en la manifestació de les seues aptituds literàries, Florbela Espanca va començar a publicar articles en revistes de moda. El seu primer poemari és Livro de mágoas (1919), al qual seguiria Livro de sóror saudade (1927). La que és considerada la seua obra mestra, el llibre de sonets Charneca em flor que per fi tenim en català gràcies a la traducció de Juli Capilla amb el nom de Bruc en flor, fou publicada pòstumament en 1931 pel seu amic Guido Batelli. A ell, per cert, la poeta dedica els poemes "Interrogació" ("Oh ànima d'un bruc sagrat, / Germana de l'ànima rútil que tinc, / Digues cap a on vaig, d'on vinc / En aquest dolor que m'exalta i m'enalteix") i "Arbres de l'Alentejo" ("Arbres! Cors, ànimes que ploren, / Ànimes com la meua, que imploren / En va un remei per a tanta pena!"). Completen la breu però intensa obra d'Espanca els contes As máscaras do destino (1931), inclòs en l'edició en català Les màscares del destí i set sonets escollits (2022), i O dominó preto (1982) i el Diário do último ano (1981).

El llibre que avui comentem conté 46 sonets de títol independent més una sèrie d'altres 10 sonets numerats que semblen centrar-se especialment en la consideració de l'amor com a font de vida i que s'inspiren en la que ben bé podria ser la darrera aventura amorosa de la poeta. Els poemes en portuguès es lligen bé a poc que hom estiga familiaritzat amb aquesta llengua, perquè són d'expressió diàfana i apunten sense subterfugis al motiu de preocupació que hi subjeu i les emocions i idees que suscita en la poeta. Les circumstàncies, generalment adverses, que viu Florbela Espanca, amb diversos matrimonis fracassats i almenys tres avortaments involuntaris, troben el contrapunt exaltat, vitalista, vehement i sincer en la fluència d'una veu plena d'elegància i mesura, disposada sempre a mostrar les ferides en carn viva i arribar a l'arrel de les pròpies angoixes vitals. La traducció de Juli Capilla se'ns revela dúctil i molt fidel a l'original, fins a l'extrem de conservar gairebé sempre els jocs de rima d'Espanca. El vaivé de les composicions és un transsumpte de les alegries i tristeses de la poeta, un espill on es reflecteix la pròpia vida amb una nitidesa que no és freqüent en tals casos. La confusió i les angoixes de què es declara víctima Florbela Espanca en els seus poemes no afecten la senzillesa, pulcritud i claredat d'aquests versos, qui sap si per una obscura llei de les compensacions.

A poc a poc, doncs, i gràcies molt especialment a les edicions que va proporcionant-nos Lletra Impresa, que ja havia publicat l'obra de Mário de Sá-Carneiro en traducció de Vicent Berenguer, anem assumint com a pròpia i universal la bellíssima literatura germana. Com en el cas de Florbela Espanca, perquè el seu llegat ha traspassat les fronteres del temps i de l'espai, com una aigua que fuig i que feliçment torna a brollar en l'experiència de cada lector o en les més grans veus del fado, Mariza, Carminho, Katia Guerreiro, Mísia i tantes altres. "Ser poeta és ser més alt, ser major / Que tots els homes! Mossegar amb un bes! / És ser captaire i donar com qui fes / De Rei de l'Aquí i de l'Enllà del dolor! // És tenir de mil desigs l'esplendor / I no saber ni tan sols què es desitja! / És tenir aquí dins un astre que flameja, / És tenir urpes i ales de còndor! // És tenir fam, i tenir set d'Infinit! / Per elm, els matins d'or i de setí… / És condensar en un sol crit el món! // I és estimar-te, així, perdudament… / Que sigues sang i ànima i vida en mi / I dir-ho cantant, a tota la gent!".

[Publicat al número 500 de la revista Saó, març de 2024.]

 

 

La victòria agredolça de Mónica Oltra

Si alguna cosa demostra l'arxivament del cas contra Mónica Oltra, instigat ara farà dos anys per dos ultradretans de llarg historial de violència i desficacis com són Cristina Seguí i José Luis Roberto, és que en aquesta vida les derrotes (i les victòries, ai!) són sempre provisionals. La campanya que va fer caure la prima donna de Compromís, llavors flamant Vicepresidenta del Botànic, mereix passar a la història universal de la infàmia com un dels seus capítols més foscos. Atiat per la dreta mediàtica i política, que havia perdut el seu baluard valencià i encara es llepava les ferides, Mónica Oltra va patir un assetjament per terra, mar i aire sense miraments, sense rastre d'indicis delictius i en absència d'allò que tan pomposament s'anomena presumpció d'innocència. Hi van ensumar sang i es van llançar de ple a la carnisseria més abjecta. La victòria d'ara, gràcies a la qual l'abril republicà s'ha convertit per als injustament assetjats i dimitits, especialment ella mateixa i Miquel Real, el seu segon de bord, eficient, discret i indispensable per explicar-se una carrera meteòrica com la d'Oltra, en una primavera també personal, en un retorn de Persèfone al món dels vius a la llum de l'alba. En bona hora! El final provisionalment victoriós té, doncs, un sabor dolç, reconfortant i energètic.

Però la part agra de l'afer és el temps perdut, el dany personal i polític infligit, difícilment reparables o recuperables. La ferida oberta fa dos anys encara deu sagnar molt a dins tot i l'apòsit de l'alleujament que suposa l'arxivament de la causa. Perquè a la constatació que la dreta casposa (de moment no n'hi ha altra) se'n fot, de la naturalesa espúria dels mitjans, si amb ells i contra el mínim sentit de la decència i la veritat que s'hi relaciona, pot aconseguir els seus fins, n'hi hem de sumar una altra, potser més dolorosa: la lleugeresa amb què els propis companys de causa i de govern et deixen caure quan intueixen que et pots convertir en un llast en el sempre hipotètic recompte de vots que asseguren la continuïtat en les poltrones. La mateixa líder de Compromís, quan tots els vents eren propicis i el vaixell del Botànic navegava a tota vela, va tenir algun gest lleig a compte de la judicialització de la política amb què des de les clavegueres i el mateix govern de l'Estat es desfermava la guerra bruta contra l'independentisme català. Fruit del mateix càlcul amb què els seus companys de militància i de viatge justificaven la seua immolació i la feien dimitir del càrrec de Vicepresidenta, Mónica Oltra es desentenia amb tota la vehemència de què era capaç de les víctimes de la repressió política i, en comptes de la deguda solidaritat que hauria de ser sempre la marca de la casa de les esquerres, hi posava molts quilòmetres de terra, ben curada en la salut del llenguatge políticament correcte. No pocs dels admiradors de la combativa diputada i les memorables samarretes amb què plantejava furibunds escacs a la dreta corrupta van quedar decebuts amb aquella –per altra banda innecessària– manca de sensibilitat democràtica, que al capdavall justificava la repressió i la mateixa guerra bruta que més tard s'acarnissaria amb ella. No és hora de retraure-li-ho, i menys ara que pot assaborir les mels de la victòria, però sí de traure'n les oportunes lliçons. Mónica Oltra té dret a una reparació política i moral en tota regla. Hi tornarà, si hi torna, en mal moment per a la seua formació, i no seran pocs els qui cediran a la temptació d'utilitzar-la com a remei als mals de Compromís. Però faran mal fet si es pensen que un simple colp de timó pot solucionar una deriva que no es limita a la crisi de lideratges i que té més a veure amb el funcionament organitzatiu i l'absència d'un projecte clar i engrescador per al país. I sobre això, aprofitant les dolçors i les agrors i gestionant bé l'immens capital polític que atresora, potser Mónica Oltra sí que hi té moltes coses a dir. Benvinguda siga de nou a l'aspra lluita que ens espera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 d'abril de 2024.]

 

 

Contaminació turística

Ja fa uns quants anys, en especial després del pic paranoic posterior a la pandèmia, que els residents a València notem en pròpia pell els efectes perversos del turisme de masses. En a penes un parell de dècades la ciutat va passar de ser aquell semàfor d'Europa de les cròniques periodístiques, quan els vehicles havien de travessar tant sí com no una ciutat gran mancada d'estructures per a la desviació del trànsit, a destinació predilecta de mitja Europa i part de l'estranger impulsada pels vols de baix cost, la filosofia política de la gallina dels ous d'or, l'urbanicidi i la droga tan addictiva de la corrupció. A gos vell, puces en ell, fa la dita. La construcció del by-pass Puçol-Picassent no solament no semblava arreglar cap dels problemes que provoca un trànsit cada vegada més desbocat, incrementat per les penúries que el País Valencià pateix en el transport públic, sinó que suposà la destrucció irreversible de quilòmetres d'horta i espai obert. L'avarícia consubstancial a la maquinària capitalista impedeix posar fre a aquest creixement ja convertit en una espiral absurda de falses solucions que creen nous problemes que inspiren noves falses solucions… Fins al col·lapse final. En el mal col·lateral del turisme, ja esdevingut un generador immens de problemes específics, de res no va servir observar els efectes del tsunami turístic en llocs com Barcelona, la joia que fa anys va rovellant-se i morint d'èxit, o la destrucció sense miraments de Mallorca o la major part de la Marina. La València anodina, la ciutat que fins fa no tants anys vivia embadalida barallant-se a crits amb els propis fantasmes, és víctima ara del model benidormí que li era perfectament aliè. I els ciutadans de peu, els qui vivim almenys en els barris històrics, ho patim en carn pròpia cada dia. Per començar perquè en determinades zones i itineraris del centre ja és pràcticament impossible passejar sense pressions ni arrossegat per la massa corrent de persones. Però encara ha sigut pitjor per al petit comerç, que només sobreviu amb prou feines en barris perifèrics, i per als inquilins víctimes de l'assetjament urbanístic o els treballadors atrapats en la precarietat laboral. La quantitat i els hàbits comunicatius (la presència universal de la vareta màgica del mòbil) dels passavolants que ocupen la ciutat de manera efímera però ininterrompuda i a un ritme com més va més bèstia impedeixen a més qualsevol mena d'interacció amb els indígenes que hi vivim, ni que només siga per localitzar una adreça, un monument o una parada d'autobús. La massa turística és el més aproximat a un exèrcit d'ocupació, pacífic en la majoria dels casos, això sí, completament aliè a la cultura autòctona i als problemes dels indígenes. Turistes i residents són dos cossos estranys que s'ignoren mútuament excepte, en el cas del segon grup, per acceptar-ne resignadament les múltiples molèsties a canvi de no se sap quins beneficis pràctics més enllà dels proclamats a bombo i platerets pels eslògans oficials.

El mal és general, universal quasi, cosa que si no pot consolar les víctimes, almenys els dona una certa esperança que puguem trobar alternatives viables a un turisme que ni viu ni deixa viure les persones. Els turistes perquè degrada fins a límits irrisoris la qualitat del que reben en franquícies, restaurants infectes i carrers intransitables; per als locals perquè els desborda, els transforma el paisatge urbà i els priva dels llocs de la memòria personal i col·lectiva. I perquè pateixen a més un efecte, profundament sinistre, que no sol comentar-se quan parlem de la invasió no gens subtil del turisme: la castellanització en forma d'invisibilització de la cultura i la llengua dels valencians. No volies caldo? Ja definida al Japó com a contaminació turística, tan nociva, per tant, com la lumínica, la pol·lució atmosfèrica o l'efecte hivernacle, a l'extrem orient comencen a adonar-se que potser el turisme massiu té més desavantatges que beneficis. A veure si allà, que són metòdics i seriosos de mena, inventen fórmules exportables per combatre un mal que amenaça contaminar-ho tot. I més ara, quan al Cap i Casal i al conjunt del país, ha tornat amb força la dreta més estreta i amb ella el destrellat i la barra lliure per als negocis privats i la destrucció d'un país en permanent estat de degradació.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de març de 2024.]

 

 

El valencià i la memòria

La llengua, qualsevol llengua, és com un riu de memòria que connecta els seus usuaris amb el passat i les fonts primigènies i els projecta alhora cap al futur en un moviment constant de les seues aigües. Aquest riu, al llarg dels segles, va modelant el paisatge cultural de cada poble. Amb raó –i romanticismes a banda– s'ha dit sempre que la llengua és l'ànima d'un poble. Com en el poema d'Espriu podríem afirmar que poble i llengua són indestriables, que s'impliquen i construeixen recíprocament, que la llengua és el poble i que el poble és la llengua. Això ho saben molt bé els enemics declarats del valencià. No és que vinguéssem d'un temps de vaques grosses, més aviat rares per aquestes contrades, amb el Botànic, però d'ençà que el tàndem que conformen la dreta extrema i l'extrema dreta de PP i Vox va ocupar les principals institucions del país, declaracions i iniciatives redunden en una obsessió –que no podem qualificar sinó de malaltissa– de presecució del valencià. ¿O com es diu la voluntat inequívoca proclamada als quatre vents de torpedinar sistemàticament les bases de la seua recuperació com a llengua pròpia i minoritzada dels valencians? Sí, ho saben molt bé, que el valencià és allò que ens fa valencians, sovint amb una claredat que ja voldrien tenir molts valencianoparlants. Per això incideixen directament en la qualitat de l'ensenyament de la llengua, amb un menyspreu absolut a la Universitat que forma experts en Filologia Catalana, que han de competir amb especialistes en altres branques de la docència. Algú s'imagina quina una es muntaria si s'apliqués el mateix criteri al castellà, l'anglès o les matemàtiques? I si la història (invariablement d'Espanya) la pogués impartir un tecnòleg sense els coneixements adequats? Si el nivell de provocació i croada antivalenciana és tan exagerat és perquè –per fatxenderia, per burrera, per la confiança que dona estar ben connectats amb els poders més reaccionaris de l'estat– se senten forts, perquè no hem estat capaços de teixir la trama civil capaç de frenar i revertir aquestes aberracions que lesionen greument els drets del conjunt del País Valencià. Donant veu i legitimitat a Hablamos español, un grup més aviat fosc i "apartidista" (sic) però que balla al ritme dels interessos del PP i Vox, s'avancen passes en l'objectiu de convertir el valencià en una matèria optativa. Quan des d'aquesta mena de plataformes es denuncia l'obligatorietat del valencià no cal que els assenyalem que el castellà sí ho és, d'obligatori, arreu i sempre, perquè parteixen d'un supermacisme cultural i lingüístic que pretén relegar el valencià, en el millor dels casos, a funcions merament domèstiques i arraconar-lo si pot ser a la intimitat de la cambra per subsumir-nos definitivament a la seua espanyolitat de martells i heretges, de dèficits democràtics, de mediocritat i mala hòstia. No és casualitat que el borum que estan movent a compte de l'opcionalitat del valencià, que fa saltar pels aires un dels consensos bàsics del nostre sistema educatiu, vaja de la mà de la derogació de la Llei de Memòria Històrica amb què ara comencen a alçar polseguera. Rebaixa les exigències educatives i socials que poden millorar la vida de la nostra llengua, col·loca-hi el sí però no d'un plurilingüisme que s'ha revelat tan inútil com trampós, renuncia a l'espai comunicatiu comú i a la reciprocitat de canals en la pròpia llengua, i acabaràs arrossegant-te pel fang i demanant que no t'escanyen tan fort, que a penes si pots respirar. Fa uns mesos es va donar a conèixer una plataforma, -NOS, que havia de plantejar les formes de la resistència davant tant d'atropellament. Se sap que hi ha en marxa iniciatives que han de recórrer el país de dalt a baix, però aquesta és l'hora que, almenys que jo sàpia, no s'ha convocat a ningú ni a cap de les associacions que ens hi vam adherir. I el moment d'emergència lingüística (i nacional) no permet més dubtes ni dilacions. Fer front amb tota l'efectivitat possible a aquesta operació de destrucció de les bases mínimes que permeten avançar en l'ús social de la llengua demana transversalitat de les forces de què disposem i demana que, si volem uns fonaments sòlids, el moviment vaja de baix cap a dalt i compte amb un nivell de comunicació i transparència d'alta qualitat. És molt el que en aquests moments els valencians ens hi juguem. Potser la primavera, amb les trobades d'Escola Valenciana i la convocatòria del 25 d'abril, és bon moment per bufar ben fort sobre les brases de la resistència i la dignitat.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de març de 2024.] 

 

[Foto d'Andrea Rodríguez Lluch]

Roc dur

La tecnologia aplicada a la política no té més finalitat que la propaganda que permet l'accés a majors quotes de poder dels professionals dels partits. La confusió entre comunicació i publicitat té a veure amb l'únic principi que compta en aquest món: ocupar el poder per mantenir-s'hi tant de temps com siga possible. Però allò que es mou a la vista del públic, en el dia a dia de les declaracions, els pseudodebats, els discursos a la llum de mòbils i gravadores, continua sent un teatre de la pitjor qualitat, un seguit de gags inconnexos que la bona premsa –aquella que no és simple eco de la veu d'un amo– tractarà de reconstruir i interpretar perquè els ciutadans puguen fer-se una idea aproximada del que realment passa. La política convertida en espectacle d'uns actors omnipresents escrutats per les càmeres en els detalls més ínfims i de vegades fins quan són al bany o al llit és un estímul per a l'ocultació i la simulació. Entre el que es proclama i el que són les veritables causes i fins de l'acció política s'obri un espai fosc procliu als malentesos, la mentida, l'especulació i el secretisme. Paradoxalment, en temps presidits per l'ull invisible que tot ho veu, la política s'ha fet més opaca, més esmunyedissa al control democràtic i més sinistra. Els polítics, que depenen de l'amplificació constant dels seus gestos i paraules que permeten els avanços tecnològics de la informació, en són alhora beneficiaris directes i víctimes. Atrapats en els càlculs que els proporcionen els mètodes d'escrutini, propaganda i màrqueting, la política va dessubstanciant els principis ideològics i desdibuixant-se com a servei social per convertir-se en un mal teatre ple de mutis incomprensibles i acotacions il·legibles, monòlegs sense trellat i diàlegs impossibles, confusos moviments entre bambolines, xiuxiuejos d'apuntador, ombres que es projecten al fons de l'escenari, maldestres canvis de decorat.

Què hi ha darrere de la convocatòria avançada d'eleccions de Pere Aragonès? És veritat que els Comuns s'han negat a votar els pressupostos perquè es declaren incompatibles amb el faraònic projecte del Hard Rock o hi ha alguna raó més pedestre i menys altruista? Com és que ERC no hi ha cedit quan no fa gaire temps també se'n declarava radicalment contrària? Quin és el grau de dependència envers el PSC d'Illa, que hi vol veure el nou mannà, i d'aquest amb el poder bancari i els projectes que es coven a Madrid? És la supressió de l'impost de successions el que realment preocupa els juntaires? Serà capaç la CUP d'obrir el paraigua mentre continua fent només com si sentís ploure? ¿No pot un govern, per molt en minoria que estiga, suspendre un projecte com el del gran casino del Hard Rock que contradiu no solament els principis de sostenibilitat mediambiental i productiva sinó els més elementals del sentit comú? Siga com siga, la incerta situació política de Catalunya –que té una mala salut de ferro– somou tot el tauler hispànic, de manera que Pedro Sánchez es veu obligat a prorrogar els pressupostos actuals amb la llei d'amnistia a punt de ser aprovada. Mentrestant Mazón, a qui comencen a créixer-li alguns bolets (bombers, llauradors, educació…) per culpa de la política de terra cremada escrita amb els traços més gruixuts i bocuts de què tenim memòria, es va reunir amb els de Foment del Treball per veure de vendre més peix al principal client dels valencians, que no és altre –o tempora, o mores– que Catalunya. No hi ha millor medecina contra la catalanofòbia que un bon negoci. A veure si això l'anima a aprendre les beceroles de l'idioma dels valencians i l'ajuda amb el gripau que Vox li ha posat a la boca i que ell tot solet s'ha empassat amb excuses de mal pagador en el tema de Guillem Agulló. Tindrem uns dies de pax fallera, bàrbara i sorollosa, després dels quals anirà aclarint-se l'embull i a enredant-se'n un altre. Que tot això és un no parar i en el fons un roc (o rock) molt dur.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de març de 2024.]

 

 

El malson feixista

Ha passat a Castelló de la Plana, per les festes de la Magdalena, com altres vegades a Benimaclet, pels carrers de València el 9 d'octubre de 2017, a Pego o en qualsevol lloc i moment del País Valencià. La recent agressió feixista, neonazi, ultra o com millor vulguem definir aquesta barbàrie organitzada que enfonsa les arrels en el franquisme i que sempre ha comptat amb bones connexions i connivències institucionals, ha ferit dotze persones, una de les quals un home de 32 anys que ha hagut de passar uns dies a l'UCI. És la història interminable que torna i s'intensifica cada vegada que el País Valencià ha manifestat la seua voluntat d'avançar nacionalment i d'eixamplar conquistes socials, en multitudinaris aplecs i manifestacions commemoratives o en les feines del dia a dia, treballs de formiga i resistència. Sempre hi són, adaptats al medi gràcies a la seua capacitat simbiòtica, en el fanatisme del futbol, en gimnasos i no pocs espais fallers, en empreses anomenades de seguretat, en locals d'oci nocturn, en la foscor de prostíbuls i tràfic d'estupefaents. Sempre hi són escampant la llavor de l'odi les forces de xoc de la dreta de la dreta que es fan pagar els seus serveis intimidatoris contra les llibertats, la democràcia i els moviments populars més inquiets amb la protecció top secret que comença per llevar ferro als seus crims. Són els vigilants extrems d'un ordre que al País Valencià els ha emparats sempre i que s'han cobrat el seu tribut de sang en les persones de Miquel Grau o Guillem Agulló, les bombes a llibreries, a Fuster o Sanchis Guarner, les agressions constants a peu de carrer. Són els qui sempre remen a favor del corrent creixent d'incultura, els qui més bé cullen el descrèdit de la política i les frustracions socials, amb la demagògia i l'engany per bandera. Especialistes en la venda de fum de solucions irreals que pretenen reduir la complexitat a força de punys i pistoles, sempre volen més sang. I odien profundament qualsevol cosa que sone a valencià i depasse la mera dimensió d'un folklore que han dominat i convertit en tòpic i servesca de tapadora i excusa per assecar la saba del País Valencià. Són l'expressió més furibunda de l'espanyolisme.

No sembla casual que l'atac contra la gent aplegada a la Cosa Nostra de la capital de la Plana s'haja produït després que el responsable de VOX de Seguretat i Emergències (mare meua, la rabosa vigilant el galliner!), el regidor Antonio Ortolà, assenyalés reiteradament aquesta entitat com a font d'inseguretat [sic]. Ja en coneixem el mecanisme: els uns apunten perquè d'altres facen la feina bruta. No deu ser casual que la policia municipal, sota la responsabilitat del susdit regidor, desaparegués estranyament del lloc dels fets poc abans de la irrupció dels feixistes. Més que una condemna protocol·lària i oportunista, cal exigir investigacions rigoroses i conseqüències polítiques per un seguit de negligències que esquitxen la màxima autoritat municipal, l'alcaldessa Begoña Carrasco, del PP. Tampoc no és casualitat que l'enèsima agressió s'haja produït en un context d'hegemonia política del matrimoni PPVOX i després que hagen estat sentenciats a multes i penes de presó alguns dels atacants de la manifestació del 9 d'octubre a València. Tota condemna sense pal·liatius i l'esclariment complet dels fets de Castelló que no facen (que no faran) els assenyalarà com a còmplices necessaris del feixisme. En estranya sintonia amb les agressions a la Cosa Nostra les Corts acaben d'esborrar el nom de Guillem Agulló del seu premi a la convivència i del passeig del Jardí dels Vivers que va inaugurar Joan Ribó. L'espill de la memòria només pot molestar còmplices, justificadors i executors del vil assassinat. La decisió institucional ha fet saltar pels aires la unanimitat dels partits aconseguida excepcionalment per a la creació del guardó en una mena de revenja post mortem. Mentre aquesta dreta no sàpia situar-se clarament al costat correcte de la línia que separa la llibertat i els drets democràtics de la barbàrie i el feixisme, difícilment podrem parlar d'una democràcia consolidada en aquest país. El subconscient (o el molt conscient i dissimulat) traeix sovint el PP quan vol fer-se passar per partit democràtic i homologable, perquè en el fons beneeix tot el que puga frenar el catalanisme com a mal suprem i amenaça suprema als seus privilegis. D'ací molt especialment plora la criatura, de la dimonització del valencianisme atiada en bloc per la dreta i consentida per certa esquerra amb l'excusa de no se sap quines glòries a Espanya i com a expressió de la fòbia anticatalana, impossible de distingir de l'antivalenciana. Combatre el feixisme és desemmascarar aquest joc sinistre que dura dècades i que ha tornat i tornarà a atacar les llibertats. Avui, diada del 8 de març, és bo recordar les lliçons del passat per fer front comú contra el malson d'un feixisme que ens amenaça a tots.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de març de 2024.]

 

                                                                                        [Guillem Agulló.]

Valls

El cantautor alcoià Hugo Mas acaba de traure nou disc, la qual cosa sempre és una bona notícia per als amants de la cançó i la poesia. Malgrat l'impuls creatiu que defineix bé la trajectòria d'aquest artista, no és fàcil compondre cançons, gravar discos, escriure guions i poesia, fer d'actor i director de cinema, actuar en directe i alhora dedicar-te amb passió a la professió que constitueix la teua font d'ingressos, l'enginyeria forestal i l'entomologia, que entre d'altres coses et duu constantment amunt i avall per Europa a fer conferències i coordinar polítiques de prevenció de plagues i preservació forestal. I no és gens fàcil si, a més a més, tens família, dona i tres fills, i uns pares que comencen a tenir una edat. D'aquest bon amic, però, sempre m'ha sorprès precisament la tranquil·litat amb què gestiona la complexitat, que mai no és motiu de queixa sinó de satisfacció, amb l'orgull indissimulat dels qui saben que es llauren tothora el camí que recorren. Una de les claus d'aquesta manera de fer diria que rau en l'equilibri que suposa la formació científica combinada amb una sensibilitat artística extraordinària. El que per a molts implica una contradicció insuportable entre l'obligació i la devoció Hugo Mas ho resol de manera natural i enriquidora, potser perquè aquesta distinció simplement no té cap raó de ser per a ell. Compondre cançons o poemes deu consistir al capdavall en una capacitat d'observació i recerca tan metòdica, complexa i apassionant com l'elaboració de trampes per a coleòpters i l'aprofitament de les troballes de laboratori en què fonamentar la protecció dels boscos. Potser hem fet un gra massa de la professionalitat dels artistes, en un país de tantes mancances i arrossegats pel productivisme que converteix la creació cultural en simple mercaderia, i per tant sotmesa a les lleis del mercat, del més fort i del campe qui puga. I oblidem, com afirmava el dramaturg rus Vsévolod Meierhold, que cal fer-se pagar per produir l'art que ells volen que faces, però que sovint t'ho has de pagar per fer l'art que tu vols fer. Aquest principi elemental, que en els temps que corren al País Valencià és de rabiosa actualitat i cobra el seu ple sentit aplicat a projectes col·lectius, explicaria en part la manera pausada, meditada i tranquil·la com Hugo Mas va eixamplant en profunditat i alçada la seua obra artística, pluridisciplinària i compromesa amb el rigor i la responsabilitat política.

Però parlàvem de Valls, el disc que Hugo Mas acaba de gravar amb vuit poemes musicats i cantats per ell mateix del seu paisà, el poeta Joan Valls i Jordà (1917-1989), amb arranjaments de Vicent Colonques, el pianista del trio jazzístic BRON que completen Tico Porcar a la bateria i Matt Baker al baríton i al contrabaix. Projecte llargament covat, el resultat musical és fidel als principis acústics de l'autor i a les seues demostrades aptituds vocals i interpretatives, però alhora s'adapta bé a les característiques de la banda que l'acompanya i a la naturalesa poètica dels textos de Valls. L'integren, ja ho hem dit, vuit peces que pertanyen a dos dels llibres més importants del poeta, Anys i paranys (1985) i Quadern vermell (1986), que juntament amb el pòstum La rosa quotidiana (1990) constitueixen el genuí testament poètic del "millor poeta del carrer del Carme", com irònicament li agradava definir-se. Amb el nou disc, que ve precedit pels àlbums Hugo Mas (2010), Wegener (amb els Arthur Caravan, 2014), Pentàpolis (2015) i Ethiopiques / Bum Bum Bum (2017), Hugo Mas traça una línia de continuïtat amb els seus paisans Francesc Moisés i Jordi Gil, que en els anys vuitanta i noranta van musicar poemes de Joan Valls, i obri alhora la seua poesia cap a nous universos sonors. En boca de l'Hugo els poemes comencen sent xiuxiuejats més que recitats, zelosos de l'espai d'intimitat que la poesia sembla reclamar com una confessió a cau d'orella per acabar, en un in crescendo molt de la casa, cantats gairebé a crits, empesos pel vendaval de la veu poderosa de l'intèrpret. Per bé que el treball respon –com no podia ser altrament– a una lectura molt personal del món de Valls, la delicadesa i respecte amb què Hugo els ha tractats transmeten bé l'esperit poètic, ple d'ofici, maduresa i sensibilitat social, de l'autor d'Alcoi. Amb el nou lliurament Hugo Mas no solament fa un decidit pas avant en la seua trajectòria artística sinó que contribueix de manera magnífica al coneixement d'un dels poetes més importants de la lírica catalana de tots els temps, encara avui tristament relegat a la zona de penombra a què la ignorància, la gasiveria i l'obsessiu monocultiu cultural valencià condemnen algunes veus autèntiques molt valuoses. És hora d'obrir la finestra i respirar l'aire nou de Valls.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de març de 2024.]

 

L'energia cinètica del poema

Vicent Botella, Girar/Caure, Edicions del Buc/Pruna Llibres, edicions del buc_poesia 26. La Pobla de Farnals, febrer 2022. 39è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Marc Granell.

· · ·

La barra del títol d'aquest bell poemari separa dues accions per evitar d'establir-hi una relació de causa efecte (doblet que sovint escrivim amb guionet al mig) o una contigüitat temporal. Ho hem sentit explicar a l'autor, que a més de poeta és físic (poeta/físic, físic/poeta), i ens l'hem de creure per motiu doble, amb barra o sense: la diferència fonamental entre els dos verbs és que girar és una acció voluntària i caure no. Girem perquè volem i caiem sense voler-ho, perquè hem perdut l'equilibri inestable que ens mantenia en una posició i perquè la llei de la gravetat és universal i infal·lible, almenys ara com ara i ací. La vida és pur moviment, energia cinètica. Si l'ús de la barra no és freqüent en l'escriptura literària ni en poesia, no hi és de cap manera estrany. Em ve al cap ràpidament Juan Gelman i un dels seus llibres extraordinaris, Dibaxu, de 1994, escrit íntegrament en el sefardita dels seus ancestres judeoespanyols: "nila caza dil tiempu/ sta il pasadu/ dibaxu di tu piede/ qui balia/" ("En la casa del temps / hi ha el passat // davall del teu peu / que balla".)  

Les coincidències, malgrat que potser Vicent Botella (Gata de Gorgos, 1985) no ha llegit el llibre de Gelman, no s'acaben ací. Diu el nostre poeta: "En qualsevol atmosfera / sou els ulls de l'univers, / el clau reblat a la casa del temps". Hi ha, òbviament, un subsòl universal que alimenta amb els seus aqüífers i els seus compostos fèrtils, a través de les terres poroses de cada experiència, la poesia, qualsevol poesia, especialment la que viu del temps, com la de Vicent Botella, com la de Gelman. L'èxode i la diàspora, l'expulsió, ho són sobretot del temps, més encara que de la geografia. No es mesura també el moviment en termes de velocitat, de temps? La pàtria perduda, la del país, la de la casa, la de la infantesa. I per a expressar la pèrdua, la caiguda, per explicar els moviments giratoris, els canvis de rumb, tota l'energia cinètica que conté la imminència ("Imminència / és la tensió immòbil / de la catapulta"), l'espera, i el treball necessari per al moviment, els poetes utilitzen les eines heretades de la llengua i del llenguatge, i amb elles i "la mà de l'obrer [que] no tremola", construeixen una altra casa on habitar, on protegir-se de la intempèrie. Eines que s'hereten i que el poeta ordena i tria. 

Un dels atractius que fan poderosa la proposta poètica de Vicent Botella, plasmada fins ara en tres poemaris, Residu de pluges, de 2005, La llàstima, de 2015, i, sobretot, aquest Girar/Caure és la manera com basteix els seu idiolecte, entès com els usos propis que fa de la llengua comuna, allò que la fa específica, distingible, gairebé única. Això afecta tant la tria lèxica, amb aquells treu, clavill, poriga o nispro freqüents a la Marina natal com la introducció de formes dialogals amb què de vegades rebla sobtadament un poema i que pronuncien aquell passat esvaït, aquella caiguda ("I ves alerta / que l'escala esvara", "i ves a mirar qui toca els finestrons", "trau les mans de les butxaques"). Més que amb les mans de l'obrer, de vegades, la poesia l'alcem amb l'oïda, i és molt fina la que té Vicent Botella. Certament, sovint en els poemes es dona veu als morts, que és la millor forma de fer-los present. Hi ha un altre recurs que trobe ben adient: la transformació d'un sintagma, adverbial en aquest cas, en una forma lexicalitzada per l'ús, Daltlacambra, el lloc on encara ressonen les passes del temps i els morts somriuen a les capses de les fotografies, el lloc de la memòria fet mite i títol d'un dels poemes més corprenedors de la sèrie. I aneu alerta, que els versos esvaren (afortunadament)!

El temps, doncs, el temps de girar i el temps de caure, dividit en quatre seccions, d'11 poemes cada una, plaer de l'harmonia, precisió de la simetria, espill de formes fractals. La font dels canvis conté les claus del moviment giratori, dels canvis de trajecte, de la maduració i l'oblit: "[…] quan vas intuir la màscara / mortuòria del teu passat simple", "El moviment que tot ho oblida és amb mi / i amb tots vosaltres". És La torre, la segona secció, alhora casa d'estiueig dels avis i lloc de guaita i resistència, l'espai del temps que sovint sentim perdut i rarament guanyat. I des de la torre o de dalt la cambra és llei estimbar-se, acompanyar la solsida. La tercera part és L'altra banda, el viatge (més moviment horitzontal i vertical), els antípodes, l'exterior d'un mateix, la trobada amb l'altra, l'espai de l'amor i la vida compartida, el present conquistat, la síntesi poètica de dos mons: "Riem en el fred. Em lleve els guants / i et pele una taronja". Per últim Hic sunt dracones, la inscripció amb què els cartògrafs i aventurers d'aquells segles marcaven les terres inconegudes, el perill inconcret, l'amenaça d'éssers fabulosos, el futur per escriure, el món en moviment sempre girant, sempre caient, sense centre, la revolució de Copèrnic: "L'endemà de mi / és l'amic que m'acompanya / i em distreu. / L'endemà de mi és l'arribada / d'una grandíssima migració".

Girar/Caure, la veu d'un poeta que es consolida brillantment, l'escala que cal pujar i baixar amb ulls esparpellats, amb l'oïda afinada, amb un silenci i un ai al cor, amb tota l'energia, amb tota la força viva del moviment.

[Publicat a L'Aiguadolç núm. 51, tardor de 2022.]

 

 

Escatir l'incendi del temps

Josep Porcar, Els focs ignífugs. Godall Edicions, Cadup núm. 42. Barcelona, setembre de 2023.

· · ·

Ja fa un bon grapat de llibres que Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) es va revelar com una de les veus imprescindibles de la poesia catalana actual. Des del seu inici fulgurant amb Vint-i-dues mans de pintura (1994) i vint-i-un anys, la seua obra no ha parat de créixer en extensió i qualitat. Després d'un temps de silenci editorial després de 1998, en 2008 publica Els estius, llibre al qual han seguit Llambreig (2013), Preguntes (2015), Nectari (2016), Anys llum (2019) i ara aquest impressionant Els focs ignífugs que avui comentem. Com vam subratllar a propòsit d'Anys llum, el moviment ascendent de la seua poesia és possible perquè en cada llibre el poeta es planteja un repte diferent i perquè sap descobrir camins nous per a la seua expressió, que no obstant això (o gràcies a això) manté les seues constants vitals en forma. Els qui escrivim sabem de la dificultat de no quedar-se badant davant el que creiem guanys de l'obra, d'abandonar el to i les formes on ens sentim segurs i on l'espill (sovint traïdor) del llenguatge retorna la imatge de nosaltres que més ens agrada. Quants Narcisos ofegats en el seu miratge! Els perills d'aquest embadaliment a què tant contribueix la institució literària amb les seues festetes i idolatries i els seus focs d'encenalls són molts. Quan el poeta oblida la radicalitat de la creació artística i la investigació i renuncia a la titànica lluita de reinventar-se, que és aprendre a viure cada dia, converteix la veu en un eco que va extingint-se, en paraula buida, en simulacre.

Al poema que obri el llibre, "Alimara", Josep Porcar diu: "Cim és no oblidar quanta cendra i quina llum / ens ha costat d'arribar a ser foc i no cremar-nos". D'ací el títol del poemari, tot el foc que el travessa de dalt a baix com a símbol, de l'amor, sí, del temps combustible ("temps és el foc en què cremem"), del passat irrecuperable que viu en el poema, del "foc / que resta sempre encès en un poema", del foc de la llar que crema als hiverns, la flama muda que dansa, el foc al cap, el que fa aigua la boca, el del braser del avis morts, llamps, cendres, fornal, xàldigues o espurnes, fum que salva alats bufavents o senyals de fum del foc de les tragèdies humanes que preferim no veure. I les naus que es cremen, "El foc de la passió", L'arbre de foc d'Agustí Bartra, "Fènix", "El llumí", la Imitació del foc a contrallum de la "Imitació de l'aigua". El foc que és vida. El foc ignífug o l'equilibri. El foc on cremen els guants desaparellats que apareixen ací i allà com fantasmes de la soledat i l'abandó. I els Contrafocs que ens salven de l'incendi.

Entrats per la porta d'"Alimara" iniciem els viatges del llibre a Sotabosc, que n'és la primera part. La rigorosa pulcritud amb què Porcar treballa i ordena el material poètic l'ha dut a confeccionar al final una atractiva guia dels Espaitemps dels poemes que els ecos toponímics ens fan resseguir com un poema més. I anem trescant, més i més encisats per la màgia del llenguatge, per tot de paratges de muntanya sota la coberta dels arbres, fets un amb la natura, els pronoms dels poemes, l'home i la dona i les altres persones reals que van prenent-hi cos, la vida que va desvelant-se a cada passa. Els poemes narren el present amb tot luxe de detalls o giren els ulls al passat, salven en el foc que sempre crema per dins el que estava condemnat a l'oblit de la cendra (le dur desir de durer, sí, sempre). La densitat significativa i l'acumulacó de material poètic podrien fer-nos perdre senda i senderi, però l'ordenació és tan nítida, la sintaxi tan exacta, tan esponerós el lèxic que ens acosta als regnes de plantes i ocells, tan precisa l'observació meteorològica, tan aguda la mirada reflexiva, que el lector s'hi sent dut per l'àngel de la paraula.

Del Sotabosc de les muntanyes de la Catalunya central i Osona baixem a l'Aiguamoll ("com qui acaba de trobar en l'ofrena / l'aiguamoll de tornar a fer versos") dels camps de Castelló de la Plana, el mas dels avis, la platja del Serradal on desemboca el Riu Sec, en jornades de tren aptes per a tota mena de reflexions, espurnes i miratges. Com la de trobar-se amb la pròpia imatge infantil reflectida en un nen observat a l'altra banda del vagó. O quan arriba l'hora de la ironia més subtil i els passatgers són espectres "que no entenen els poetes" o "–un ca torna sol de passejar un homínid". Ací trobem alguns dels poemes més punyents del llibre, la conversa amb el pare adobada amb paràfrasi eliottiana, el retrat de la mare, el record encès de l'avi, la iniciàtica trobada a la Biblioteca Nacional de Catalunya, l'agredolça consciència de la pèrdua i la permanència. I de tant en tant la densitat boscosa dona pas a les clarianes dels poemes breus on Porcar exhibeix el seu mestratge d'inspiració oriental en la captura de l'instant com en les "Sis xàldigues".

Se'ns acaba l'espaitemps de l'article. El llibre acaba amb Contraforts. Epítom de vuit fulles de tardor, set de les quals són dedicades a poetes i amics. Diu que diu un d'ells "que la poesia és desig i record, música / feta paraula, el riu i el pont, la neu i el foc". Exacte. I el foc no crema el foc, és una flama indeleble que roman en els poemes i que cadascú ha de buscar i alimentar pel seu compte. Ara ja pot ser per fi en mans de cada lector. Gràcies pel foc. Alegrem-nos.

[Publicat a La Veu dels Llibres el 17 de febrer de 2024.]