De
vegades he intentat posar-me en la pell dels reclamats
per la (in) justícia quan es troben en el
cas d'haver de
presentar-se davant el jutge. Sabent que amb tota probabilitat aniran
a raure amb els seus ossos a la presó, ¿no fóra millor per a un
mateix i per a la causa per la qual es lluita fugir i
mamprendre el camí de l'exili? Per dolorós que siga –i ho deu ser
molt més que no ens pensem els qui no hem tastat mai tan amarg beuratge–, jo triaria l'exili. La llibertat per damunt de tot, amb
la dignitat dempeus estàlvia
de la humiliació de
la presó, la burla i les ganes de venjança del carceller pel
delicte d'haver defensar
pacíficament, democràticament unes idees, un projecte polític
votat per la majoria dels ciutadans. Després dels primers
empresonaments, els dels Jordis, els qui van venir després ja sabien
quin pa donen en aquests temps a l'Estat espanyol. Quantes vegades no
deuen haver pensat Joaquim Forn i Oriol Junqueras que potser els
hauria convingut més escampar
el poll a temps?
Veient-ho des de fora (i potser hi ha motius propagandístics i de
resistència que se m'escapen), que el president d'ERC i
Vicepresident del Govern, Oriol
Junqueras, estiga a mercè d'aquests jutges fatxes que han posat la
política als seus peus (i als dels seus amos del règim) ha tingut
greus conseqüències en el que al meu parer és una evident
desorientació en els moviments tàctics del seu partit. Ahir Marta
Rovira es va sumar, després de renunciar a la seua acta de diputada,
al seguici dels exiliats, els Puigdemont, Comín, Serrell, Ponsatí,
Puig i Gabriel. A més de les raons personals, les d'ordre
pràctic.
Començant per l'obvietat que un projecte com el de la construcció
de la República catalana no pot estar sotmès al xantatge permanent
que l'Estat exerceix amb els ostatges, els processats, els multats i
els amenaçats per la injustícia. La feina que els exiliats estan
fent a Europa és d'una importància cabdal a l'hora de destapar les
misèries d'un estat que ha decidit fer-se l'harakiri democràtic amb
l'espasa d'un franquisme sempre viu i sempre esmolat.
Tristament, el famós poema de Pere Quart Corrandes d'exili, la història de
desarrelament i enyorança que conta i també de dignitat i
resistència, és avui tan vigent
com en el 39, tot i la
distància dels moments històrics, perquè al cap i a la fi parla de
drames personals i concrets, de desfetes i esperances viscudes
en primera persona. El poema,
en la versió que en va fer l'Ovidi, la posterior
de
Lluís Llach i la que Hugo Mas, inspirada
en la primera, ha interpretat
els darrers anys, posa la
carn de gallina. Però malgrat tot, aquest patiment i
aquestes esperances són perfectament aliens a la majoria de
població de fora de Catalunya, degudament assetjada per les forces de desinformació.
També el combatiu Alcoi fa anys que va caure en la teranyina de la
desmemòria, malgrat el que històricament ha sofert
en carn pròpia, per exemple després del Petroli, amb més de 600
causes obertes en una
població de poc més de 32.000 habitants, contra
treballadors, menors
inclosos, amb penes de mort i
anys a la presó i a l'exili, o amb la derrota
republicana,
amb milers de
conciutadans morts, empresonats, exiliats i represaliats. Amb tot, no
és encara tard per assumir la responsabilitat de la solidaritat amb
el poble de Catalunya per defensar les llibertats i oposar-nos a una
repressió que potser un dia no
gaire llunyà trucarà també
a la nostra tranquil·la,
panxacontenta i segura porta de l'oblit.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de març de 2018.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada