Asclar definicions

Al ras, Lluís Calvo. Perifèric Edicions, Poesia, núm. 8. Catarroja, juny 2007.

· · ·

El poeta sempre està al ras, a la intempèrie, incòmode en els llocs comuns, tothora traient els peixos del sentit de la fluència del temps, donant forma a “la percepció d'una realitat incognoscible” i vencent en cada poema aquesta contradictio in terminis.

· · ·

Amb aquest ja són tretze els poemaris publicats per Lluís Calvo (Saragossa, 1963) des del seu primer Veïnatge d'hores (1987). Si hi afegim tres novel·les i l'assaig Les interpretacions (2006) convindrem que la d'aquest autor és una carrera meteòrica, no solament en termes d'una velocitat creativa que només es pot concebre des de la dedicació en cos i ànima a l'escriptura, sinó, i a la vista del magnífic poemari que avui ens ocupa, també pel seu fulgor i profunditat. Una de les característiques més notòries de la poesia moderna és la insistència amb què els seus artífexs, els poetes, es qüestionen la viabilitat i la naturalesa de la seua eina de treball, la paraula. O, com volia Walace Stevens, i ha estat repetit tantes voltes, la poesia com a motiu del poema, en una infinitud de variables temàtiques i matisos expressius. Aquesta dèria, filla de la desconfiança més radical envers el llenguatge des de la consciència transgressora que aquest, el llenguatge, és al capdavall una construcció històrica del poder i de l'abús de poder, ha conduït sovint a l'elaboració d'una metapoesia indigesta, pretensiosa i baldera, però també fou fonamental per obrir nous camins, fins llavors impensables, a la pràctica poètica. La profunditat de la reflexió que el poeta siga capaç d'elaborar abans, durant o després del poema no n'assegura en cap cas l'excel·lència poètica (quants magnífics manifestos teòrics han estat incapaços de trobar els correlats poètics que els justificassen?), però fóra més aviat rar de trobar una escriptura poètica sòlida que no se sustentés en un qüestionament radical, sovint no explicitat, dels llocs comuns i els vicis instituïts que assetgen la poesia. Perduda la innocència primigènia, sostreta la paraula de la seua esfera sagrada per les urpes del poder, pertoca al poeta ocupar el lloc dels marginats i dels proscrits, dels empestats, i fer ascles de les definicions: empényer la subversió.

Lluís Calvo ha aconseguit amb Al ras posar en clar molts d'aquests temes, en el que es revela com una perfecta harmonia entre teoria i pràctica: predicació amb l'exemple, que diríem. I amb algunes qualitats que m'agradaria destacar. Lluny de l'encorfollament teorètic que tant abundà per aquestes perifèries als anys setantes, el poeta ha baixat a l'arena concreta de la pròpia vida (la poesia és vida vista des de la memòria, com deia G. Ferrater), per a la qual cosa s'ha servit del poema llarg, d'una naturalesa narrativa que no obvia les necessàries pulsions climàtiques, i de l'autodiàleg com a forma primordial de la interrogació. Aquestes estratègies narratives del poema –que emparenten Calvo amb dos poetes valencians ja ressenyats en aquestes pàgines, Antoni Defez i Tono Fornes, i que mostren una de les tendències de l'actual poesia catalana– aconsegueixen fixar a ulls del lector episodis temporals i espacials per on va transitar la veu poètica (a través de la qual sentim l'home que els va poder viure) amb molta vivesa, de manera que la desembocadura en la conclusió o ensenyament moral s'hi produeix sense estridències en un escenari perfectament dibuixat (llegiu, en aquest sentit, “Les fogueres de Sant Joan”, “Consell de guerra” o “Balada d'Agostinet”). Per això ací i allà, i ben especialment en el magnífic poema-manifest que clou el recull, “Curtcircuits”, trobem versos de contundència aforística i gràcil autonomia: “L'art no ha d'agradar-nos, / si agradar-nos vol dir reiterar les nostres con- / viccions”, “La feina del poeta és capturar / la fluència de les coses. / És a dir: reanimar”, “el consens és la mort de la literatura”, “Acatar l'estranyesa / és una manera, / il·limitada, / de desobeir-nos”, “la felicitat no és un do, / sinó un dret”. Front al laconisme de la institució literària, l'ànima kamikaze dels poetes. Val la pena resseguir aquestes passes i assistir al seu daltabaix poètic (http://www.sant-cugat.net/daltabaix/).

[Publicat a Saó núm. 321, octubre 2007]