dissabte, 31 de març del 2018

Saials. Sense Catalunya


Els propose una reflexió tan senzilla com complexa alhora en un exercici d'imaginació ucrònica. Suposem que Catalunya no existeix, o que almenys ja no existeix com la coneixem avui, que les successives derrotes han aconseguit assimilar-la completament a Espanya. La catalanitat hi ha estat reduïda a la part més innòcua del folclore i la llengua situada als límits de l'extinció. Per entendre'ns, una mena de País Valencià extrem i vist en conjunt o considerat en alguna de les seues ciutats grans. / Sense Catalunya, el seu reflex i el seu impuls, existiria el País Valencià modern –dit a la manera fusteriana–, amb les seues contradiccions i les seues esperances? / Tant als partidaris del tot (la nació completa, ja saben, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) o res (cada un dels països que la integren), que es miren amb suspicàcia el moviment cap a la independència, com als partidaris d'una valencianitat que dilueix o amaga tota vinculació amb la resta del país els vindrà bé l'exercici que proposem. / Imaginem que Catalunya no ha pogut exercir el seu lideratge almenys des de la Renaixença i tot al llarg del segle XX. Hauria estat possible Joan Fuster, per exemple? I diem Fuster com a principal inspirador de la modernitat valenciana i el primer dels nostres escriptors completament equiparable a les grans figures més o menys coetànies del Principat. L'aportació crucial de Fuster al pensament polític del seu temps fou convertir l'afirmació clara de la catalanitat dels valencians, basada en raons de contigüitat històrica, de llengua i cultura, etc., en un projecte polític conjunt, en una nació solidàriament assumida i construïda. / El valencianisme hegemònic, però, fa anys que va renunciar a aquesta visió i que postula una mena de país endins difícil de sostenir-se sense la referència al conjunt i que obliga a tot de maniobres del que és considerat per ell com políticament correcte o viable. / Interpreta aquest valencianisme que la gran esbatussada que el catalanisme rebé durant la mal denominada transició fou conseqüència directa dels errors propis comesos (que n'hi hagué segurament, i molts) més que dels ingents mitjans esmerçats per l'espanyolisme a curtcircuitar l'entesa entre valencians i catalans. La construcció del règim fill del franquisme necessitava aquesta clau de volta. / De la mateixa manera els darrers i modestos èxits electorals del valencianisme i el relatiu (i provisional) fre a l'espanyolisme blaver serien fruit del canvi de paradigma i de les tàctiques eufemístiques generalitzades. Però potser el blaverisme s'ha replegat de moment pel desgast de la corrupció i perquè ja ha complert gran part del que pretenia: l'extensió de la catalanofòbia i l'espoliació del país. I per l'assimilació de part dels seus postulats, estil i llenguatge pels antics adversaris. / Fóra, és viable econòmicament un País Valencià sense Catalunya? / En una cosa evidentment està fracassant el valencianisme dominant, en la tasca pedagògica necessària en la construcció del país. La permissivitat envers la catalanofòbia si no el seu estímul per passiva està donant carta de naturalesa al que no pot ser-ho de cap de les maneres en una societat que es vulga plenament democràtica i informada, crítica i moderna. No desvelar que l'anticatalanisme és igual a antivalencianisme és fer trampa. / Pretendre aïllar el País Valencià (paraula que alguns ja només pronuncien amb la boca xicoteta) del seu context nacional és anar contra el signe dels temps, perdre clares passades i oportunitats o, pitjor, lliurar-lo als braços letals de l'espanyolització. / Les hipoteques del valencianisme majoritari, polític i cultural, es paguen amb el silenci còmplice davant l'allau repressiva que de moment cau sobre Catalunya, per exemple flagrant, o la renúncia inexplicada a reivindicar TV3 per als valencians, etc. / Les relacions dinàmiques entre la part i el tot, de la unitat en la diversitat, són el principal motor dels pobles que aspiren a la seua plenitud en llibertat. / [A la memòria de Vicent Escrivà i Peiró, l'escriptor de La Font d'En Carròs, guanyador amb Paradís d'enlloc del II Premi Manuel Rodríguez Martínez de Poesia en 1985: «tot s'ho engulen / tot ho roseguen / tot ho espanyen // els timbals de la fosca retrunyen al peu de les búgules».]

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 31 de març de 2018.]

[Imatge de la pel·lícula Segon origen, basada en la novel·la Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.]
 

dissabte, 24 de març del 2018

Corrandes de l'exili


De vegades he intentat posar-me en la pell dels reclamats per la (in) justícia quan es troben en el cas d'haver de presentar-se davant el jutge. Sabent que amb tota probabilitat aniran a raure amb els seus ossos a la presó, ¿no fóra millor per a un mateix i per a la causa per la qual es lluita fugir i mamprendre el camí de l'exili? Per dolorós que siga –i ho deu ser molt més que no ens pensem els qui no hem tastat mai tan amarg beuratge–, jo triaria l'exili. La llibertat per damunt de tot, amb la dignitat dempeus estàlvia de la humiliació de la presó, la burla i les ganes de venjança del carceller pel delicte d'haver defensar pacíficament, democràticament unes idees, un projecte polític votat per la majoria dels ciutadans. Després dels primers empresonaments, els dels Jordis, els qui van venir després ja sabien quin pa donen en aquests temps a l'Estat espanyol. Quantes vegades no deuen haver pensat Joaquim Forn i Oriol Junqueras que potser els hauria convingut més escampar el poll a temps? Veient-ho des de fora (i potser hi ha motius propagandístics i de resistència que se m'escapen), que el president d'ERC i Vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, estiga a mercè d'aquests jutges fatxes que han posat la política als seus peus (i als dels seus amos del règim) ha tingut greus conseqüències en el que al meu parer és una evident desorientació en els moviments tàctics del seu partit. Ahir Marta Rovira es va sumar, després de renunciar a la seua acta de diputada, al seguici dels exiliats, els Puigdemont, Comín, Serrell, Ponsatí, Puig i Gabriel. A més de les raons personals, les d'ordre pràctic. Començant per l'obvietat que un projecte com el de la construcció de la República catalana no pot estar sotmès al xantatge permanent que l'Estat exerceix amb els ostatges, els processats, els multats i els amenaçats per la injustícia. La feina que els exiliats estan fent a Europa és d'una importància cabdal a l'hora de destapar les misèries d'un estat que ha decidit fer-se l'harakiri democràtic amb l'espasa d'un franquisme sempre viu i sempre esmolat. Tristament, el famós poema de Pere Quart Corrandes d'exili, la història de desarrelament i enyorança que conta i també de dignitat i resistència, és avui tan vigent com en el 39, tot i la distància dels moments històrics, perquè al cap i a la fi parla de drames personals i concrets, de desfetes i esperances viscudes en primera persona. El poema, en la versió que en va fer l'Ovidi, la posterior de Lluís Llach i la que Hugo Mas, inspirada en la primera, ha interpretat els darrers anys, posa la carn de gallina. Però malgrat tot, aquest patiment i aquestes esperances són perfectament aliens a la majoria de població de fora de Catalunya, degudament assetjada per les forces de desinformació. També el combatiu Alcoi fa anys que va caure en la teranyina de la desmemòria, malgrat el que històricament ha sofert en carn pròpia, per exemple després del Petroli, amb més de 600 causes obertes en una població de poc més de 32.000 habitants, contra treballadors, menors inclosos, amb penes de mort i anys a la presó i a l'exili, o amb la derrota republicana, amb milers de conciutadans morts, empresonats, exiliats i represaliats. Amb tot, no és encara tard per assumir la responsabilitat de la solidaritat amb el poble de Catalunya per defensar les llibertats i oposar-nos a una repressió que potser un dia no gaire llunyà trucarà també a la nostra tranquil·la, panxacontenta i segura porta de l'oblit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de març de 2018.]


                                                              [El poeta Pere Quart.]

dijous, 22 de març del 2018

Asclar definicions

Al ras, Lluís Calvo. Perifèric Edicions, Poesia, núm. 8. Catarroja, juny 2007.
· · ·
El poeta sempre està al ras, a la intempèrie, incòmode en els llocs comuns, tothora traient els peixos del sentit de la fluència del temps, donant forma a “la percepció d'una realitat incognoscible” i vencent en cada poema aquesta contradictio in terminis.
· · ·
Amb aquest ja són tretze els poemaris publicats per Lluís Calvo (Saragossa, 1963) des del seu primer Veïnatge d'hores (1987). Si hi afegim tres novel·les i l'assaig Les interpretacions (2006) convindrem que la d'aquest autor és una carrera meteòrica, no solament en termes d'una velocitat creativa que només es pot concebre des de la dedicació en cos i ànima a l'escriptura, sinó, i a la vista del magnífic poemari que avui ens ocupa, també pel seu fulgor i profunditat. Una de les característiques més notòries de la poesia moderna és la insistència amb què els seus artífexs, els poetes, es qüestionen la viabilitat i la naturalesa de la seua eina de treball, la paraula. O, com volia Walace Stevens, i ha estat repetit tantes voltes, la poesia com a motiu del poema, en una infinitud de variables temàtiques i matisos expressius. Aquesta dèria, filla de la desconfiança més radical envers el llenguatge des de la consciència transgressora que aquest, el llenguatge, és al capdavall una construcció històrica del poder i de l'abús de poder, ha conduït sovint a l'elaboració d'una metapoesia indigesta, pretensiosa i baldera, però també fou fonamental per obrir nous camins, fins llavors impensables, a la pràctica poètica. La profunditat de la reflexió que el poeta siga capaç d'elaborar abans, durant o després del poema no n'assegura en cap cas l'excel·lència poètica (quants magnífics manifestos teòrics han estat incapaços de trobar els correlats poètics que els justificassen?), però fóra més aviat rar de trobar una escriptura poètica sòlida que no se sustentés en un qüestionament radical, sovint no explicitat, dels llocs comuns i els vicis instituïts que assetgen la poesia. Perduda la innocència primigènia, sostreta la paraula de la seua esfera sagrada per les urpes del poder, pertoca al poeta ocupar el lloc dels marginats i dels proscrits, dels empestats, i fer ascles de les definicions: empényer la subversió.
Lluís Calvo ha aconseguit amb Al ras posar en clar molts d'aquests temes, en el que es revela com una perfecta harmonia entre teoria i pràctica: predicació amb l'exemple, que diríem. I amb algunes qualitats que m'agradaria destacar. Lluny de l'encorfollament teorètic que tant abundà per aquestes perifèries als anys setantes, el poeta ha baixat a l'arena concreta de la pròpia vida (la poesia és vida vista des de la memòria, com deia G. Ferrater), per a la qual cosa s'ha servit del poema llarg, d'una naturalesa narrativa que no obvia les necessàries pulsions climàtiques, i de l'autodiàleg com a forma primordial de la interrogació. Aquestes estratègies narratives del poema –que emparenten Calvo amb dos poetes valencians ja ressenyats en aquestes pàgines, Antoni Defez i Tono Fornes, i que mostren una de les tendències de l'actual poesia catalana– aconsegueixen fixar a ulls del lector episodis temporals i espacials per on va transitar la veu poètica (a través de la qual sentim l'home que els va poder viure) amb molta vivesa, de manera que la desembocadura en la conclusió o ensenyament moral s'hi produeix sense estridències en un escenari perfectament dibuixat (llegiu, en aquest sentit, “Les fogueres de Sant Joan”, “Consell de guerra” o “Balada d'Agostinet”). Per això ací i allà, i ben especialment en el magnífic poema-manifest que clou el recull, “Curtcircuits”, trobem versos de contundència aforística i gràcil autonomia: “L'art no ha d'agradar-nos, / si agradar-nos vol dir reiterar les nostres con- / viccions”, “La feina del poeta és capturar / la fluència de les coses. / És a dir: reanimar”, “el consens és la mort de la literatura”, “Acatar l'estranyesa / és una manera, / il·limitada, / de desobeir-nos”, “la felicitat no és un do, / sinó un dret”. Front al laconisme de la institució literària, l'ànima kamikaze dels poetes. Val la pena resseguir aquestes passes i assistir al seu daltabaix poètic (http://www.sant-cugat.net/daltabaix/).

[Publicat a Saó núm. 321, octubre 2007]

 

dissabte, 17 de març del 2018

Són bojos aquests romans!

L'Estat espanyol ha perdut l'oremus. L'ha perdut o l'ha abandonat conscientment? L'1 d'octubre de 2017 va marcar un punt d'inflexió en un conflicte que fins aleshores transcorria per les vies habituals de la burrera hispànica de l'«ordeno y mando» i el «ni hablar del peluquín», per usar dues expressions castisses de la proverbial intransigència estepària, però encara no s'havia desbocat com ho va fer en aquella jornada vergonyant per als uns i heroica per als altres. Fins aleshores, sí, en comptes de la resposta política a unes demandes legítimes, hi havia hagut la judicialització (molts ja en diuen partidització) de la política, el menyspreu, la manipulació de la premsa, la criminalització de l'independentisme, la guerra bruta... S'hi va entrar en la típica espiral de quan fallen les vies del diàleg, a més repressió més mobilització. ¿Era possible aquest diàleg, que vol dir reconeixement de l'altre i voluntat de negociació i acord, quan una determinada idea o projecte (per exemple la unitat d'Espanya feta a imatge i semblança de Castella) és declarada sagrada? ¿Serà mai possible el diàleg considerant la tradició absolutista i autoritària d'Espanya, que de l'aznarat ençà (en la feliç definició que Vázquez Montalbán va popularitzar) no ha fet més que reafirmar-se fins a deixar al descobert les febles costures amb què van voler repuntar una democràcia de tan escassa qualitat? L'Estat va fracassar estrepitosament en el referèndum de l'1 d'octubre. No solament el va menystenir irresponsablement, sinó que no va ser capaç ni de trobar les odiades urnes malgrat la quantitat de mitjans econòmics i humans que hi va esmerçar. Però sobretot es va embrutar les mans amb una violència cega (bé, segons el pervers llenguatge que ha fet seu, «proporcionada») que el món i, sobretot, els veïns d'Europa van poder veure dissimulant la pròpia estupefacció. A penes quinze dies més tard venien els primers empresonaments, els de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, dos abanderats del moviment cívic i la no-violència, perquè l'Estat havia decidit endinsar-se més i més en el camí de la venjança i la repressió, que al cap de poc temps es farien extensives a moltes altres persones i àmbits de dins i fora de l'independentisme. Encara funciona, i potser amb més força que mai, el «Santiago y cierra España», un antic complex d'inferioritat d'un imperi nebulós que no guanya una batalla des del segle XVI i que només sap respondre amb visceralitat i violència als embats de la vida moderna. Espanya prefereix immolar-se abans que cedir, parlar, negociar perquè encara es creu en el fons de la seua ànima «reserva espiritual de Occidente» i «martillo de herejes». Crèiem ingènuament que les coses havien canviat, que la modernització que pregonava el PSOE i altres falsos federalistes anava de debò. El germen destructiu i autodestructiu dels espanyols es va fer visible en les reaccions populars que seguiren al miserable discurs de Felip VI, aquell «a por ellos» on es concentra tot l'odi de què aquesta barbàrie de la incultura és capaç, però també ha estat eloqüent a propòsit del xiquet assassinat a Níjar, amb les hordes tan manses a l'hora de defensar els seus drets cridant a cor el linxament de la desgraciada homicida, una mescla de set de pogrom, d'afirmació en la força bruta amb què els entretenen els de coll blanc que escriuen el discurs antidemocràtic, els polítics i els seus altaveus mediàtics, els que mouen els titelles des de l'ombra d'aquest gran teatre hispànic que va resolent-se a poc a poc cap al no-res. Són bojos aquests romans, que dirien Astèrix i Obèlix.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de març de 2018.]

dimecres, 14 de març del 2018

No me'n vaig. Sóc qui torne

L’any que a poc a poc es va esfullant ha estat pròdig en homenatges a l’Ovidi. La pràctica totalitat d’aquestes iniciatives ha partit de la societat civil, perquè el poder polític hi ha practicat sovint la indiferència, quan no, com en el sagnant cas valencià, la més estúpida bel·ligerància. Es veu que l’artista d’Alcoi continua emprenyant des de l’altra vida amb idèntica eficàcia, raó per la qual els nous amos s’entesten a descarregar tones de silenci damunt la seua obra. Saben que aquesta pot ser la millor arma de destrucció massiva, el formigó sobre el qual s’edifica la desmemòria necessària per als seus negocis. Pretendre reduir una obra tan rica com la de l’Ovidi a un mer còctel ideològic per desvirtuar-la i silenciar-la, com fa la dreta valenciana, és una de les manifestacions més nítides del seu tarannà antidemocràtic, que li impedeix homologar-se als estàndards europeus en la gestió (o indigestió) del patrimoni cultural d’un país. ¿Us imagineu que a França, manés qui manés, volguessen prescindir de l’herència d’un George Brassens, posem per cas, que el govern britànic es desentengués d’Orwell per massa esquerrà o que a Itàlia se silenciassen les novel·les de Pavese pel mateix motiu? Doncs aquest és el pa nostre de cada dia, tan tossudament repartit i repetit que correm el risc de confondre la pura indigència cultural en què vivim amb una mena o altra de fatalitat indomable. La cloroformització de les societats modernes, que al País Valencià ateny proporcions devastadores, és molt més que una sinistra metàfora que les enquestes de popularitat d’alguns professionals de la depredació ben apoltronats s’encarreguen de corroborar de tant en tant.
El llegat artístic d’Ovidi Montllor, com a cantant-poeta i com a actor, encara és molt lluny de ser avaluat en tota la seua extensió i profunditat. De moment, però, hi ha la resposta del públic, que inclou també les generacions que no el van conèixer en vida, l’impuls cívic que ha concitat, estretament lligat als components ètics i polítics que la conformen. Això, vist des d’una determinada perspectiva, és una prova irrebatible de qualitat i actualitat. Dissipada la il·lusió òptica dels primers anys de democràcia, l’Any Ovidi ha posat al descobert l’oportunitat d’uns plantejaments artístics que avui s’erigeixen com a model irrenunciable. Sense pretendre-ho, vés per on, alguns, amb la seua obcecada aposta pel silenci, han contribuït de rebot al “descobriment” popular de l’Ovidi, convertit en símbol d’una lluita, i han fet bons els presagis expressats per l’artista en alguna cançó: si no la ressurrecció més que improbable de la carn, almenys l’actualització d’una obra que ja ateny la dimensió d’un clàssic.
A aquest esforç de preservació i enriquiment del seu llegat, a contrapès de tants silencis imposats, vol contribuir la present edició i els poetes que s’hi apleguen. Són ells i elles, els poetes, els qui tenen potser un deute més gran amb l’Ovidi, no solament –i ja fóra molt, moltíssim– per la seua decisiva contribució a la difusió de grans autors del segle XX a través de la cançó i del seu mestratge insuperable en la tècnica de la recitació, sinó també per la seua condició de creador de lletres, de poeta, al capdavall. La força i el magnetisme que l’Ovidi transmet en les seues gravacions i, sobretot, en l’espectacle en directe, damunt l’escenari, ha eclipsat una mica la part de la seua feina més estrictament poètica, la de la paraula. Però tant l’una com l’altra, em sembla, responen a un mateix alè vital, a una mateixa potència creadora i són, per tant, indestriables i complementàries.
Sovint m’he preguntat on rau l’atractiu irresistible d’Ovidi, en el disc o més encara en el directe. La resposta a això no és gens fàcil si no volem abusar dels tòpics ni confondre’ns pel camí estret dels reduccionismes, però no m’estic de proposar-hi alguna hipòtesi molt oberta. Ens agrada, fet i fet, perquè és capaç de transmetre’ns, amb el seu cos, amb la seua veu, amb la seua música i les seues lletres, una mena de “veritat” a través de tot allò que percebem com a autèntic, com a sincer, com a pouat del més fondo de l’experiència personal. ¿No és precisament això el que, traspassant les movedisses fronteres de l’art, reclamem a la “poesia” que el fecunda? ¿No és la capacitat de revelar la veritat, de procurar la transparència, sovint inexplicable, el que millor defineix el fet poètic?
Afegim a tot això el compromís ètic i polític que dóna sentit a la seua obra, les circumstàncies històriques concretes en què es va desenvolupar i tot el que vulguem, i n’obtindrem la suma irrepetible, rabiosament personal, i alhora universal, del seu art, de la seua poesia. Ovidi Montllor fou fill, com tots, del seu temps, però si alguna cosa ens el fa actual, si encara ens emociona i atrau amb tanta força no és només perquè entre aquell temps i el d’ara mateix hi puguem establir tota mena de sinistres paral·lelismes –oscil·lacions de memòria i oblit, d’opressions i resistències…–, sinó, sobretot, perquè el seu treball fou de naturalesa eminentment poètica, d’una poesia essencial i imperible.
Entre el 1968, any de l’edició del seu primer senzill, amb La fera ferotge i tres temes més, i la gravació de l’última versió d’El meu poble Alcoi (l’única d’enregistrada en disc), feta el juny de 1993, s’estenen vint-i-cinc anys de cançó, de poesia. Sense comptar-hi la part no publicada de la seua producció poètica (en el llibre d’Enrique Cerdán Tato, Ovidi Montllor, que publicà Ediciones Júcar l’any 1980 s’hi fa esment de “dos llibres de poemes inèdits”), algunes composicions exhumades per Núria Cadenas a la biografia L’Ovidi o aportacions esporàdiques com la que féu en homenatge a Joan Valls i Jordà a Foc secret (La Forest d’Arana, València, 1992), les seues lletres sumen un total de cinquanta-sis peces per a cançons.
El propòsit concret que significa compondre lletres per ser cantades en determina, òbviament, la naturalesa, que s’ha d’ajustar en primer lloc a un contingut melòdic, a una música, i també a un lector i un mitjà de percepció distint al que proporciona el vehicle del llibre. Que no haja estat, doncs, l’obra impresa sinó el disc i l’escenificació directa, concentrada en el gest i la veu de l’intèrpret, la manera com ens han arribat les creacions de l’Ovidi i de tants altres cantautors, no és una raó per insistir en l’escissió, merament convencional, entre cançó i poema, sinó més aviat per constatar el retrobament venturós dels orígens de la lírica de la mà d’aquests trobadors i joglars reunits en una mateixa persona.
Potser el primer per aquestes latituds a desfer el malentès fou Enric Balaguer, qui en l’antologia Dinou poetes dels seixanta, del 1987, hi incloïa textos de Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Una decisió encertadíssima que per desgràcia no s’ha tornat a repetir i que palesava l’alt grau de compenetració entre els poetes “estrictes” i aquells que a més a més cantaven els seus poemes. Més enllà de l’adscripció de l’Ovidi poeta a l’estètica dominant d’aquella dècada, el denominat realisme, i que s’hauria de matisar molt quan ens referim a les seues composicions dels setantes i vuitantes, la poesia del nostre autor gravita entre dos pols complementaris, la situació personal i la social i política. En aquest sentit són paradigmàtiques composicions com Ell i La fera ferotge, que inaugura en la seua obra el recurs a la paràbola on es fonen metafòricament els dos pols i la contraposició de discursos parodiats que tant d’èxit tindrien en Sí senyor o Una nit a l’òpera, posem per cas.
Poesia de la intimitat i la melancolia, del desengany i la soledat, i poesia de la sàtira social, la ràbia i la crítica directa, ensems amb la poesia que es vol memòria dels vençuts (pense en Escola de Ribera o Als pares amb tota la impotència), van alternant-se al llarg de la seua producció. Una producció inquieta, que s’obri a noves temptatives a cada nou disc, que acumula i estilitza recursos sense abandonar mai la força de la senzillesa i del directe (a la mandíbula o al cor) i que de vegades deriva cap a composicions quasi “surreals” com en Bogeria amb números o Baralla de la vida i jo o ateny l’altíssima qualitat poètica que suposen textos com el de l’última versió d’El meu poble Alcoi, Tot esperant Ulisses, Cançó per a dues guitarres i un amor o les feliçment rescatades per Toti Soler Què et sembla, Toti? i Si mai de tu m’he d’allunyar.
Aquestes darreres composicions, que l’autor no va poder ja enregistrar en disc, potser obrien al poeta nous camins de maduresa creativa, on la força de la seua rebel·lia es concentrava en una mirada més serena, potser desenganyada i un xic amarga, però amarada d’un amor profund a la vida i arrelada en la immediatesa de les coses senzilles que el nostre autor sempre va posar en primer pla. I em fa l’efecte que sí, que el Verí good que estava a punt de gravar amb el Toti, precedit pel disc 4.02.42, publicat tretze anys abans i per a mi l’obra mestra d’Ovidi, com a músic i poeta, apuntava en aquesta direcció. Aquest disc, de 1980, amb deu peces magitsrals, significà un salt qualitatiu extraordinari en la seua trajectòria. Assumits els primers revessos de la naixent democràcia, les màscares de la qual el poeta havia despullat ben d’hora, l’Ovidi s’aferma en una línia més intimista i reflexiva, capaç d’assimilar amb perfecta naturalitat l’herència estellesiana en cançons com Història d’A. Aquesta trajectòria, però, es tallà bruscament aquell any 1980 i l’Ovidi ja no tornaria a gravar cap disc sencer.
Malgrat, doncs, els imposats silencis, els que l’autor va haver de suportar en vida i aquests silencis institucionals d’ara, espessos com una teranyina, el “retorn” d’Ovidi en els darrers temps i molt especialment en el desé aniversari de la seua mort em sembla un fet inqüestionable. Des de baix, entre la seua gent i el seu poble, anem regant aquesta memòria preciosa que és la seua poesia, tot esperant, amb l’optimisme moderat que és l’impuls sense defallença, que els vents de les institucions que gestionen els cacaus i la visibilitat siguen més favorables per a una difusió democràtica i massiva dels seus treballs.
Ací tens doncs, lector, un feix de poemes –seixanta-dos ben comptats, com anuncia el títol– per l’Ovidi. Sense cap criteri selectiu, hi ha els poetes i els poemes que hi ha: tots els qui hi han volgut ser, tots els qui han respost a la nostra crida. Tot comptat i debatut, una mostra representativa del quefer dels poetes del país, la majoria dels quals hi han cedit treballs inèdits. En temps de capelletes i restriccions, de misèries i gasiveries, de repartiment d’incertes glòries, no podíem homenatjar el mestre i l’amic sinó des de l’assumpció de la generositat i la humilitat que ens va regalar en vida. Seixanta-dues veus ben diverses aplegades en reconeixement al rigor artístic i l’exemple cívic de l’Ovidi Montllor, que cada dia torna. Si el deute és impagable, l’agraïment és un deure inexcusable.

[Pròleg al llibre 62 poemes per l'Ovidi, DDAA, Edicions Brosquil, València 2005.]


dissabte, 10 de març del 2018

Saials. Gènere i nombre


Perquè un moviment tinga incidència social i política ha de tenir en compte no només el nombre sinó també el gènere dels seus integrants al costat d'altres factors. La manifestació feminista del 8 de març a València fou una de les més nombroses que es recorden a la capital, més de 400.000 assistents. Dones, dones, rius de dones de totes condicions (la immensa majoria de classe treballadora) i edats, empeses per una alegria que s'encomanava, naturalment, felices d'estar juntes i d'afirmar-se, de ser fortes i sinuoses com una dansa col·lectiva. També molts homes. / La Internacional serà el gènere humà. L'himne descansava sobre una ambigüitat poètica deguda a l'estructura de la frase i la polisèmia de la paraula gènere. Sobreentenem que el cant proletari augurava una humanitat unida i fraterna, l'espècie humana alliberada del jou capitalista. / La proletarització d'àmplies masses de dones al segle XIX escampà la llavor feminista que fins aleshores només prosperava en els jardins secrets d'una resistència ancestral. Però la solidaritat de classe no resolia els problemes de gènere. Sovint els companys estaven amarats de la mateixa cultura que pretenien combatre. El patriarcat, el domini masclista, la desigualtat d'oportunitats, les violències de gènere, la ideologia dominant ho impregnava tot, també les organitzacions de classe. / El somni del futur postergava sovint la lluita contra el malson del present, tan domèstic, tan palpable, tan íntimament identificat amb el cos i la condició de les dones. / El gènere s'hagué d'independitzar de l'espècie, proclamar als quatre vents la seua irreductibilitat, la seua especificitat, i construir el seu discurs independent (que no vol dir ni impol·lut ni impenetrable). El feminisme, sense abandonar en la majoria de casos les aliances de classe, feia un pas més enllà cap a la transformació radical de la societat just quan les organitzacions clàssiques de treballadors es replegaven sobre elles mateixes, s'acomodaven al sistema, col·laboraven en el manteniment del statu quo. / Ni que només fos per guardar les aparences o d'una manera superficial els grans sindicats i organitzacions de masses semblaven assumir els postulats del feminisme. / Avui, i malgrat l'èxit de la vaga internacional i les manifestacions del 8 de març, per a CCOO i UGT la causa de les dones només val dues hores d'aturada. / L'èxit de les mobilitzacions, tant al País Valencià com al conjunt de l'estat, no es pot interpretar encara com un canvi majoritari de la societat cap als principis del feminisme (em preguntava ahir, enmig l'allau de manifestants, on eren els masclistes: la pregunta era merament retòrica). / Hi ha una fartera davant l'immobilisme del règim i la fallida del sistema polític encara imperant que ha trobat la manera d'expressar-se en aquesta ocasió i en color lila, com fa uns dies per unes pensions dignes. El feminisme s'ha guanyat a pols la seua transversalitat. No és vist com un moviment polític, i ho és, no pot no ser-ho radicalment. I aquesta percepció el desarma com a moviment transformador: pot guanyar espai social perdent-se com a crit de revolta. Pot quedar ofegat com una simple moda. En els cínics llaços morats a les solapes de M. Rajoy i les fines mans d'Inés Arrimadas.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de març de 2018.]

 

dissabte, 3 de març del 2018

Saials. Escac al rei


Com esperava el rei que el rebessen a Catalunya després del discurs que emparava la batussa de l'1 d'octubre i el colp d'estat del 155? Amb bombo i platerets, banda municipal i marxa reial cantada amb la ridícula lletra de Marta Sánchez per les veus de l'Orfeó Català? / Al que diuen que és el rei espanyol més preparat de la història (cosa que vista la història tampoc no és tan gran mèrit) no l'han preparat per a una cosa tan senzilla per a la resta de mortals com xafar de peus en terra, és a dir, llegir la realitat. Li deuen haver posat tantes catifes al seu pas regi que no està preparat per esquivar perilloses pells de plàtan com la visita a Barcelona per inaugurar –és un dir– el Mobile World Congress. / Però la seua mirada en un moment del banquet del Palau de la Música que una càmera oportuna va captar per a la història ho diu tot. S'hi barregen la soledat invencible del tothora acompanyat per tothom, la punxada del qui per fi sap i no li agrada el que sap, el despit per l'afront públic i (poc) publicat, el desig inconfessable de venjança... Macbeth ha vist moure's el bosc de Birnam però encara es creu estalvi de qualsevol perill per les profecies de les tres bruixes. No sap que les profecies tenen trampa. / El moviment que posarà fi a la tirania, encara maquillada de democràcia, retrona amb soroll de cassoles i consciències lliures, amb l'Himne de Riego escampant-se des de la Via Laietana a través d'un munt de decibelis que no alteren la sordesa de la majoria de republicans espanyols, i la gent pels carrers i des dels balcons aguantant dempeus l'insomni. No hi ha més sord que qui no vol sentir. / Si Catalunya no existís haurien d'inventar-la pagant a escoti o amb una col·lecta, per exemple amb aquelles vidrioles del Domund, per tots els pobles d'Espanya. No m'explique com des de Madrid no han iniciat ja els tràmits perquè siga declarada Patrimoni Democràtic Universal de la Dignitat. / Però els reis, i els que paguen les festasses de les elits i l'orgia perpètua dels privilegis, hereus d'un imperi en descomposició, encara pensen en termes de súbdits, d'identitats nacionals de testosterona, de l'etern i inútil rodar la sénia de l'Espanya monàrquica monocolor, de les misses en sufragi pels caiguts per Déu i per la Pàtria, de la Fundació Francisco Franco, la llotja del Bernabeu, la premsa del règim i la desmemòria històrica. / Algú havia d'haver dit a Felip VI que les coses no s'arreglen amb colpets a l'esquena i discursets previsibles i dignament no aplaudits en català estàndard. Havien d'haver-li dit que som molts més dels que ells volen i diuen (com deia Raimon) els qui pensem que s'ha acabat el bròquil (com diu el poble). La seua efígie amb la mirada congelada en el futur que l'espera contrasta amb la rialleta estúpida i permanent de la Vicepresidenta espanyola, que li adoben cada dia en la perruqueria del pitjor cinisme, amb cardats de panxacontentisme irresponsable. Ella no pot veure com es mou el bosc de Birnam, no està tan preparada. Amb l'escac al rei comencen a trontollar totes les peces. És més prop el final de la partida.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 3 de març de 2018.]