dissabte, 22 de juliol de 2017

Mar

Com l'estiu passat per aquestes dates, Mar passa una setmana a la casa de la platja amb els seus avis. És un tòpic, sí, que supose que com a regla general coneix tot d'excepcions, però no hi ha dubte que el temps que no hem pogut o sabut dedicar als fills el recuperem en certa manera amb els néts. Crec que més que una disponibilitat de temps, ho és d'esperit. La joventut podria ser el territori del futur, el temps s'hi viu vertiginosament, el present s'escapa per la mateixa ànsia descontrolada de voler-lo retenir. La vellesa pot ser, per seguir un altre conegut tòpic, el riu en el seu curs baix, prop de la desembocadura, d'aigües més quietes. Tot i l'experiència acumulada del pas inexorable del temps i la consciència més afinada de les finituds, el sol avantatge que potser proporciona l'edat quan encara es troba lliure de les pitjors xacres i hom ha pogut esquivar amb més o menys fortuna els cants de sirena de l'estupidesa dominant dels temps, és la capacitat de lliurar-se en cos i ànima a l'instant i a la successió d'instants únics i repetits del dia a dia. Sense presses, sense imminències, sense excuses, una dedicació plena i exclusiva que dura el cluc d'ulls d'una setmana. Observador privilegiat de l'edat de la faula i la meravella, de l'emoció de créixer d'hora en hora com un branquilló novell, i si no fos que la capacitat per al gaudi (i també per al sofriment) sabem que és infinit en la infància, no gosaria dir qui s'ho passa més bé, si l'avi o la néta, qui n'aprén més. Com les plantes, arbres i flors que Mar ajuda a regar cada dia mentre n'aprén els noms, laboratoris de la vida que sempre està movent-se. Com el plançó d'olivera que l'avi ha plantat perquè ella en tinga cura i vaja creixent amb un ritme paral·lel al seu. Com els capbussons ja més segurs a la platja, la col·lecció de caragoles, vidres, opercles i altres tresors marins, el descobriment del dòmino i la suma mental, el plaer de cada nova paraula, l'amistat amb les amigues les ones, que cal aprendre a respectar i no donar-los mai l'esquena perquè es poden enfurismar. I les mil històries que l'avi improvisa (ell, tan poc dotat per al relat) fantasiejant sobre l'espai que els circumda, l'origen de la cara petrificada del Segària ("quan encara vivien els dinosaures?"), el drac que una vegada fou el Montgó, les lluernes que encara poblen la memòria de la pròpia infantesa, el misteri dels caminets que envolten la casa de la platja. Aprendre a fer botar les pedres damunt de l'aigua, les històries de Mar, les històries de la mar, els jocs que es repeteixen com un ritual exacte i els que s'inventen sobre la marxa. El temps perd les seues arestes més esfereïdores al costat d'aquesta petita que creix, dels seus ulls sempre oberts al sentit amable de la vida. En la riquesa i felicitat d'ara hi ha la fortalesa de demà. No podem ser gasius en el goig d'acompanyar el creixement de la vida, que amb prou feines suggereix la foto de l'àvia i la néta en el mateix lloc de l'any passat i que s'han proposat de repetir en cada nova trobada. Cal ser-hi amb ells, ajudant-los en la destresa del vol, cal ser amb ells perquè és una manera autèntica de ser amb nosaltres, de ser nosaltres, d'enfortir-nos en aquesta bellesa sense límits.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de març de 2017.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada