dimarts, 6 de juny del 2017

Merèixer la font


Carles Mulet, Talismà. XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, Edicions de la Guerra núm. 119, Paiporta, març de 2017.
· · ·
Objecte al qual hom atribueix un poder màgic i duu a tot arreu. Figuradament, cosa que té, o a la qual hom atribueix, un gran poder. Talismà. Cadascun dels signes utilitzats en l'escriptura germànica més antiga, amb un valor alhora gràfic i màgic. Runa. Aquests referents de caràcter esotèric emmarquen la proposta del poemari de Carles Mulet (Gata, 1953) que es va alçar amb el XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez. Ho explicita en una nota final del llibre el mateix autor, que ens hi parla del punt d'arrancada del treball, el mètode de composició del material i la seua ordenació en set parts, cadascuna de les quals porta el nom de sengles runes o lletres que el pur atzar va disposar d'aquesta manera quan el poeta va trobar un saquet de runes perdut des de feia molt de temps. No és habitual aquesta mena d'explicacions en un llibre de poemes; per donar-nos a tastar el plat cuinat i a taules parades potser no és imprescindible visitar la cuina i el rebost ni sospesar la solidesa dels atifells ni la qualitat de les matèries primeres. Però Carles Mulet ens n'ha volgut mostrar la recepta, desbrossar-nos una mica el camí d'interpretació dels poemes, conscient potser del caràcter aleatori de la seua creació (n'hi ha que no ho siga al capdavall?). Però la naturalesa essencialment hermètica i autoreflexiva de la seua poesia s'hi resisteix amb ungles i dents, empesa per la força suggestiva, per la capacitat de multiplicar les ressonàncies significatives, per la rebequeria a descansar en paisatges de certituds. La nota final a què al·ludim, doncs, s'esforça a establir lligams entre les runes i els poemes de cada part, a marcar les fites del camí d'experiència i coneixement que van impulsar i modelar el treball, però al remat el que fa és convidar-nos a un altre joc diferent del dels poemes, amb unes regles predeterminades. Farà bé el lector de prendre-s'ho amb cautela i mai al peu impossible de la lletra.
Perquè el festí poètic de Carles Mulet, complex i esmunyedís, precís i alhora ple de calculades vaguetats, com tot gran exercici poètic, és irreductible, clos i autosuficient però obert a les complituds del lector, sempre provisionals, que caminarà fent equilibris sobre la tensa corda de l'oblit i la memòria. Assenyalem, d'entrada, la misteriosa força d'una veu ben singular en el panorama poètic dels nostres dies, d'una veu que s'eixampla sense titubejos ni concessions, radical en la seua recerca de sentit. És la poesia, entesa com un escandall de profunditats, una mena de talismà que conjura els mals de viure? Que els alleuja, els amida, els dóna sentit? Què ens procura si no l'experiència estètica al capdavall? De quin cereal està feta aquesta set de ser, de comprendre, de recordar, d'estimar que és la poesia?: "cereal que el vent apama / mentre el futur tremola", "l'esqueix del sexe, / com una fam de forment, / s'hi dreça / encara", "el triomf daurat de la dalla / sobre el coll de les messes", "l'endormiscada música / dels cereals". Aquest poemari és una font inesgotable d'ecos i sentits que recorren el territori d'una vida per "ensalvatgir l'experiència / fins que esdevé poètica". Arbitrarietat de l'atzar i, alhora, voluntat dels passos que avancen pel camí triat/trobat. L'única relació contemporània de la poesia amb la màgia és l'encaix perfecte de la formulació en què finalment consisteix l'acte verbal, i és per aquest cantó que se'ns revela el joc d'analogies sígniques de Talismà. La memòria esdevinguda arcà, les mirades sobre l'esquelet de l'abisme, la voluntat que es transforma en volença, l'impuls jovial del desig, el reequilibri del sexe... De tot això i més, amb la sensualitat i la intel·ligència com a ingredients fonamentals i la perícia verbal com a exigència, està fet aquest subtil plat. I una veritat guanyada en cada vers es fa eco entre les nostres coses, humilitat de qui coneix l'esforç que significa merèixer beure: "Envolar-se vol remor / l'esquitx sorprès d'un broll / d'au o d'aigua // l'enlaire és gest femella / cal humiliar-se per merèixer / la font".
 
[Publicat a Saó núm. 426 de maig de 2017.]

[L'autor en la presentació del seu llibre l'11 de març de 2017 al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi.]

1 comentari:

  1. Sort de nosaltres, assedegats permanents.
    Ens acistarem a la dita font, i tant!
    FUSTERianament

    ResponElimina