L'Any Ovidi

A deu anys de la seua mort, l’Ovidi Montllor encara emprenya la dreta indígena, que té poc de neo, molt menys de liberal i ni tan sols de conservadora, si no és a l’hora de conservar burrera i privilegis heretats durant el franquisme. Un grup d’entitats alcoianes ha decidit celebrar l’Any Ovidi, que no comptarà amb suport oficial perquè segons la regidora dita de cultura deu anys són massa pocs per a una commemoració. La resposta de Trini Miró, la senyora encarregada del negociat, ha trobat el corol·lari amb l’afirmació que vint-i-cinc anys sí li semblarien una distància subvencionable, amb la qual cosa no sabem si es lamenta que l’Ovidi no morís tres lustres abans o que entén la cultura només en el vessant paleontològic. Els diners públics, diu, han d’atendre altres necessitats, però eliminades les Jornades de Sociolingüística, retallades les ajudes a l’associacionisme i reduïda la cultura alcoiana a les constants vitals en què es manté gràcies a la societat civil i l’esforç del peatge, no sabem a què es deu referir tot i que ens temem el pitjor.

Malgrat aquesta dreta, però, Alcoi és encara amb prou feines aquell poble culte de la mà d’obra especialitzada, de l’Escola Industrial, dels estudis nocturns sostrets al descans, de la tradició pictòrica i musical, de l’ateneisme i el teatre, de la producció i lectura de premsa escrita, que en lenta destil·lació de vegades dóna prodigis com l’Ovidi, saviesa popular de poca escola, artista universal del gest, la cançó i la paraula, memòria viva del seu poble. Els de Trini Miró deixen caure tot el seu pes damunt la llosa de l’oblit i continuen dividint el món entre guanyadors i vençuts, però fan el ridícul a Alcoi i a Europa, on la gran cultura es vol patrimoni de tots. L’Any Ovidi serà un èxit que només es podran atribuir els fotuts de sempre, com el mestre, rojos i catalanistes. I la història (dos, deu o vint-i-cinc) ja passarà comptes a tant d’impresentable.  

[Publicat a Levante-EMV, el 5 de febrer de 2005.]