El parèntesi

Deu ser que avui és 1 de setembre que tinc l'estranya sensació d'estar tornant a la realitat, siga quina siga i com siga aquesta realitat, que no sé molt bé. Com si estigués tancant un parèntesi, el de l'agost segurament, vaja, a dins el qual hi havia (amb quina enyorança escric aquest temps verbal!) una frase, menor i subsidiària d'un discurs més ample potser, però dotada de prou autonomia de sentit dins els propis límits, els del parèntesi. Reconec que aquest signe arrossega una certa mala reputació com a cosa d'excèntrics, evasius, perepunyetes del matís subliminar, però això ho diuen els partidaris de la realitat, siga quina siga, que deuen creure que és unívoca i lineal i no té temps per a insidioses desviacions. Perquè de fet un parèntesi no és sinó l'espai de l'excepció a la regla, de la idea nova que per modèstia es resigna a viure dins el seus límits i renuncia a ocupar la realitat sencera. El que passa és que de vegades una frase col·locada entre parèntesis té tanta força que es desborda i multiplica fins a esdevenir, què sé jo, una novel·la, una teoria científica, una escola de filosofia. En el fons, però, això no són sinó convencions que acceptem per no haver-nos de calfar més el cap, i la majoria de vegades no sabem molt bé què hi ha a dins i a fora del parèntesi, o a dins i a fora de la realitat, i aquest és el problema. Perquè, és clar, els parèntesis són més rotunds, més primitius, més clars, però es comporten de manera molt similar a les comes o els guionets, signes contra els quals ningú no sembla carregar les tintes. Però al que anàvem, avui és 1 de setembre i és com si estigués eixint d'un parèntesi (o entrant-ne en un altre, vés a saber). I m'adone que coses que velaven els parèntesis, com ara la independència, es desborden i comencen a ocupar l'espai que fins ara es trobava en mans de les Olimpíades, la prima de risc, la crisi i tot això. ¿Recorden la famosa cacera d'elefants i els escàndols del gendre del Rei, que s'havien quedat al marge de la realitat enmig d'un silenciós parèntesi? Doncs ara isc del meu parèntesi estival i què em trobe? El Rei que li fot una galtada al seu xofer perquè no li agrada on ha aparcat i un tal Alamán Castro, coronel de l'Exèrcit espanyol, que amenaça de traure els tancs al carrer una altra vegada si Catalunya s'entossudeix d'abandonar el parèntesi de submissió i incompetència i aspira a convertir-se ella mateixa en el seu propi text, amb els parèntesis aclaridors que calga a dins d'ell. Ja no sé a quin costat del parèntesi o de la realitat em trobe, i això no ha fet més que començar. O recomençar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 de setembre de 2012.