dissabte, 23 de setembre de 2017

Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat


Feia mesos, anys que us trobàvem a faltar. Ens preguntàvem què devien pensar els intel·lectuals d'esquerra d'Espanya sobre la revolta democràtica de Catalunya i el seu procés d'independència. Trobàvem a faltar la vostra comprensió i la vostra solidaritat. Davant el vostre clamorós silenci sobre aquests fets i sobre tot el que els va precedir, vam arribar a pensar que havíeu estat eliminats, que el forat negre del poder se us havia engolit. Salvant les honroses excepcions al cas, no compreníem que callàsseu davant els abusos que el partit del govern i els seus adlàters del PSOE i C's han anat perpetrant en una espiral sinistra que creix i ha solsit els fonaments de la democràcia. No compreníem el vostre silenci col·legiat davant el cepillazo a l'Estatut referendat pel poble de Catalunya i votat pel Parlament espanyol, davant els gürtels, els castors, l'amnistia fiscal, la destitució i imposició de jutges, el rescat de la banca, la màfia organitzada del PP, la vergonya de la monarquia, la manipulació sistemàtica de la justícia, l'Operació Catalunya, l'insult continuat a la dignitat dels ciutadans… Però ara per fi heu parlat amb una sola veu, a instàncies de Recortes Cero, partit que demanà el vot per a Rosa Díez, es manifesta al costat dels feixistes de Vox i està lligat a la secta d'UCE (l'estalinista Unificación Comunista de España), sota la flamant insígnia de la condició d'intel·lectuals d'esquerra. I ho heu fet, precisament, per clamar contra el dret i la voluntat del meu poble (en rigor, només d'una part d'ell) de decidir mitjançant el vot el seu futur polític. Quin paper tan galdós el vostre d'ara! Comprenem, això sí, que us preocupen les garrofes, com a totcristo, que vulgueu continuar alimentant-vos en el pessebre de les vostres tertúlies radiades, televisades i pagades, dels vostres projectes subvencionats, de les vostres columnes i espais d'opinió, dels vostres festivals i exposicions. Però per defensar el pinso havíeu d'alçar-vos, no contra els amos del corral, sinó contra la voluntat majoritària del poble (els números canten: un 80% sostingut de ciutadans de Catalunya partidaris del dret a decidir)? Perquè, segons vosaltres, es tracta d'un referèndum sense garanties plenes? Creieu-me que es fan tots els esforços perquè, si les armes no ho impedeixen, els ciutadans puguen votar amb plena llibertat i garantia. Que us penseu que això és Dinamarca o Canadà? No, és Espanya, i sense l'astúcia i les argúcies parlamentàries que denuncieu (i que no heu denunciat mai al Parlament espanyol, on són pràctica diària) mai no s'hauria pogut aprovar la llei del referèndum. Perquè al capdavall la qüestió és votar o no votar (amb totes les garanties, sí). És això el que us fot, que Catalunya puga votar malgrat tota la força d'un estat que la vol sotmesa, humiliada, silenciada? Defenseu el vostre pessebre, ho comprenem, però és trist que ho feu contra nosaltres, contra un moviment que potser té la clau de la transformació real de la democràcia espanyola en un sentit republicà. Ara el tsunami del colp d'estat contra el poble de Catalunya i les seues legítimes institucions us ha arrossegat amb tota la seua immundícia. Espere que més d'un o una de vosaltres, de les mil figuretes que adorneu aquest betlem muntat per un poder demofòbic i absorbent, us hàgeu penedit ja d'haver signat un manifest que aplaudeix amb entusiasme la dreta neofranquista i que insulta la intel·ligència dels demòcrates, intel·lectuals o no, d'esquerres o no. Us estimem com a artistes, estimem els juans, javiers, isabels, juanjos, i admirem moltes de les vostres obres. Però com a intel·lectuals que us dieu d'esquerres, que hauríeu de mirar de comprendre la realitat i defensar sempre la causa de la llibertat, no mereixeu sinó el meu menyspreu més profund.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de setembre de 2017.]


dissabte, 16 de setembre de 2017

Catalunya ens interpel·la a tots


Des del tancament d'Egunkaria, la il·legalització de Batasuna i l'empresonament d'Arnaldo Otegi i els seus companys, no s'havia produït a Espanya una conculcació de drets individuals i col·lectius tan descarada i massiva com la que estem vivint aquests dies. Aquells abusos a Euskal Herria es produïen, però, amb l'excusa i sota el paraigua de l'existència d'ETA, que ja iniciava la fase letàrgica que conduiria poc després a la seua dissolució. Ens trobem avui en el moment, a quinze dies de l'1 d'octubre, en què els aparells repressius de l'Estat estan duent a cap les seues accions més cridaneres però de fet, com il·lustra el documental Les clavegueres d'Interior (censurat per la major part de les televisions espanyoles), la guerra bruta contra l'independentisme democràtic, cívic i pacífic desplegada amb l'Operació Catalunya ha estat la pràctica habitual d'un estat que encara es diu de dret. Com que s'ha forçat interessadament la llei fins a fer-la coincidir amb els interessos del règim, en flagrant contradicció amb els tractats internacionals que reconeixen el dret d'autodeterminació i que han estat subscrits pel mateix estat que ací el vol impedir, i s'ha declarat delicte la voluntat democràtica d'un poble, qualsevol mesura els sembla bona per preservar la indissoluble unitat d'Espanya. Cosas veredes, amigo Sancho, deia el bo d'en Quixot: escorcolls d'impremtes, prohibició d'actes (no solament a Catalunya sinó també a València, Madrid, Xixón i ahir mateix a Vitòria-Gasteiz), confiscació de material al setmanari El Vallenc, retirada de cartells, multes estratosfèriques, mentides i intoxicacions per terra, mar i aire mediàtic, amenaces i querelles... L'escalada pot derivar en accions violentes en els propers dies que tal vegada puguen, si no impedir-lo completament, posar moltes traves a la realtzació del referèndum per tal de desacreditar-ne els resultats. En qualsevol cas, el ridícul el tenen assegurat: policies buscant urnes i paparetes (convertides en perilloses armes terroristes) i la gent entonant cançons i llançant clavells a la Guàrdia Civil. Amb l'excusa de la il·legalitat prefabricada a mida i la mirada posada a apuntalar el règim en descomposició i acontentar la part d'Espanya segrestada pels seus mitjans de formació de masses, la repressió ja s'ha fet extensiva a altres territoris de l'estat. Això ens interpel·la a tots els qui creiem en els drets democràtics, començant pels d'expressió i reunió. Siguen quins siguen els esdeveniments que tindran lloc els propers dies, i al marge del veredicte de les urnes si al final s'obrin a la ciutadania, fa temps que l'Estat, en tancar tota via al diàleg, va decidir tractar Catalunya i la seua gent, de facto, com un país estranger, independent. La citació a declarar de 712 alcaldes respon a aquesta idea de l'enemic extern que ha justificat històricament tanta barbàrie, aquelles causes generals i estats d'excepció de la dictadura. Demostren en la pràctica la concepció colonial del seu estat, hereu d'un imperi obsolet i un franquisme massa viu. I és tanta la seua arrogància, el seu menyspreu i el seu autisme, que el fiscal general de l'estat, José Manuel Maza (en el seu nom, la nostra penitència), diu que els catalans estan (estem) abduïts [sic]. La vespra mateix de la independència de Cuba un capitost de l'època afirmava solemnement que estava assegurada la sacrosanta unitat de la pàtria i que l'illa caribenya sempre seria espanyola. Que així siga. Amén.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de setembre de 2017.]


diumenge, 10 de setembre de 2017

El passat és enterrat en el futur


Louise Glück, Nit fidel i virtuosa. Traducció de Núria Busquet Molist. Edicions del Buc_Poesia núm. 11. La Pobla de Farnals, març de 2017. Títol original Faithful and Virtuous Night (2014).

· · ·

Extraiem del poema d'aquest llibre «Un jardí d'estiu», dividit en cinc parts, els versos que donen títol a la present ressenya perquè al nostre parer concentren molt bé bona part de la força i sentit de la poesia de la nord-americana Louise Glück (Nova York, 1943). La trobada fortuïta d'una vella fotografia de la mare entre les pàgines d'un exemplar de La mort a Venècia és l'inici d'una sèrie de records encadenats quasi com una seqüència fílmica. En desempolsegar-la, s'il·lumina a poc a poc una escena amb uns infants prop d'uns rosers, en un jardí, un estiu remot... La silenciosa calma del jardí, al final de la secció tercera, sembla el preludi de la tragèdia, de la pura devastació del temps, «com una tarda a Pompeia». Louise Glück ha publicat una catorzena de poemaris independents i diverses antologies pels quals ha rebut alguns dels premis més prestigiosos del seu país, a més d'un parell d'assajos sobre poesia. L'editorial Pre-Textos n'ha anat traient, des de l'any 2006, cinc títols traduïts al castellà.
La poesia d'aquesta descendent de jueus hongaresos és, com molta de la que s'ha fet i es fa en l'àmbit anglòfon (i que ja fa anys que és també freqüent a casa nostra), d'arrel eminentment narrativa i voluntat reflexiva. No solament perquè sovint els poemes evoquen escenes del passat i se centren en anècdotes contextualitzades amb precisió de mirada realista per il·lustrar una idea final que clou el passatge amb voluntat exemplaritzant (en forma de revelació poètica, de lapidari fulgor). La narrativitat de Glück va un pas més enllà i consisteix en la construcció de personatges i en els miralls de la ficció amb què ens presenta un jo poètic que assumeix diverses i contradictòries identitats. Així la veritat poètica, aquestes visions sobre la soledat, el fracàs de l'amor, la mort i l'absència, el retorn polifònic del passat, descansa no sobre la certesa inamovible d'un subjecte poètic que tendim a confondre amb la persona de carn i os que escriu els poemes sinó sobre la deliberada ambigüitat de les màscares i la simulació de les veus. Sobre unes constants que precisament en la seua recurrència se'ns presenten com a verídiques (els pares morts, una tieta, ara també morta, que en el seu moment es degué fer càrrec d'ella i d'un germà una mica més gran –els xiquets del jardí estival a què hem al·ludit més amunt–, uns paisatges amb un gran riu que podria ser l'East o el Hudson novayorquès, una estada temporal al camp de Montana i un retorn a la ciutat…), llisquen diversos jos poètics: una pintora, la pacient d'un psicoanalista, un home, en «L'esbós d'un trajecte», «en aquell moment de la vida en què ni tornar al principi ni avançar al final sembla suportable» i a qui una xiqueta canta una pregària jueva als morts, algú que contracta un ajudant (convertit en «ajudanta» en la traducció catalana, potser per fer-la més coherent amb «melancolia»), etc.
Els poemes llargs i narratius del llibre, que són els més abundants, s'hi combinen amb breus poemes en prosa que paradoxalment, i en un altre joc no exempt d'ironia de l'autora, contenen una major càrrega poètica, si més no del que convencionalment entenem per tal cosa, però on la trama de la ficció és també més explícitament plantejada. La combinació de tendresa i distància, d'amor i rutina em sembla magistralment plantejada en el poema «La parella al parc», que no m'estic de reproduir sencer: «Un home camina sol pel parc i al seu costat hi camina una dona, també sola. ¿Com se sap això? És com si entre ells existís una línia, com una línia en un camp d'esports. I tantamateix, en una fotografia, semblarien un matrimoni, fatigats l'un de l'altre i dels molts hiverns que han resistit plegats. En un altre temps, podrien ser estranys a punt de trobar-se per casualitat. A ella li cau el llibre; en ajupir-se per recollir-lo, toca, per accident, la mà d'ell, i el seu cor s'obre de cop com una capseta de música. I de la capseta surt una petita ballarina de fusta. Sóc jo qui ha creat això, pensa l'home; tot i que només pot fer voltes sobre si mateixa, és tanmateix una mena de ballarina, no un simple tros de fusta. Això explicaria la música desconcertant que ve dels arbres». Com poèticament desconcertats o trasbalsats quedem els lectors d'aquesta magnífica poesia de Glück. Un llibre, doncs, per passar-hi molta estona, amb una traducció molt ajustada on l'anglès de l'autora es vessa feliç de transparències i on percebem aquella remor de fons que fan les coses inexplicables (o inenarrables). Molta bona feina la que estan fent a Edicions del Buc.

[Publicat a Saó núm. 428, juliol-agost de 2017.]



dissabte, 9 de setembre de 2017

David contra Goliat

En l'anunciat xoc entre la voluntat majoritària dels catalans de votar per poder decidir el seu futur polític i la del nacionalisme espanyol representat pel PP, PSOE i C's d'impedir-ho amb totes les armes a l'abast, que no són poques (des del control partidari de la maquinària de l'Estat fins a la domesticació indissimulada dels mitjans de comunicació), sabíem qui és David i qui Goliat. L'aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei del referèndum i la de transitorietat, que s'aplicaria en cas d'una victòria del sí, s'ha fet en unes circumstàncies certament excepcionals a fi de poder moure peça i fer prevaler el compromís democràtic amb la ciutadania sobre el bloqueig legalista a què obliguen unes institucions que ja fa molts anys que van deixar de ser imparcials i de tothom. Els partits unionistes han representat molt bé la comèdia en els plenaris, amb exhibició de filibusterisme professionl (s'anomenen així, en la tradició parlamentària nord-americana, les maniobres que a compte del reglament i la lectura amb lupa de la lletra petita intenten retardar una determinada resolució), escarafalls i grans dosis d'histrionisme, mala educació i una sobreactuació plena de cinisme que no ha entrat mai al fons de la qüestió ni ha aportat ni una sola idea o proposta al debat polític. La sintonia amb la Villa y Corte del PSC, C's, PP i en ocasions CSQP ha funcionat perfectament, de manera que en un obrir i tancar d'ulls Soraya Sáez de Santamaría (responsable directa, entre altres fineses democràtiques, de l'Operació Catalunya i tota la merda que ha eixit de les clavegueres de l'estat) ja havia declarat la mort de la democràcia a Catalunya i Mariano Rajoy, autoproclamat campió de la llibertat amb l'aplaudiment de la clac psocialista i confiant en la crossa de C´s tornava amb la matraca de les amenaces, les desqualificacions de l'adversari i la molt hispànica confusió entre molins i gegants. D'ací a dos, tres, quatre dies, els ecos dels histriònics s'esvairan en l'aire de la cambra catalana i les declaracions altisonants i tot l'aparat tragicòmic d'aquesta companyia teatral s'esgroguiran en un racó subsidiari de l'àlbum de la memòria. Potser Goliat substituirà tot això d'ara, que tal vegada només és un sorollós escalfament, per la Guàrdia Civil forçant la retirada d'urnes dels col·legis electorals. Al gegant li serà difícil explicar que la llei i la democràcia es defensen precisament així, perseguint urnes i inhabilitant o fins empresonant representants electes i impedint el vot lliure d'un poble. Però de més grosses se n'han vist i se'n veuran. Tot i la incertesa del xoc, tot i la desproporció de les forces, el relat bíblic ensenya que no sempre el més fort les té totes a l'hora de guanyar. Confie que aquesta siga una d'aquelles ocasions en què l'important està passant, precisament, entre bastidors, i en què la història s'inventa a ella mateixa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de setembre de 2017.]

dissabte, 2 de setembre de 2017

Temps i oratge


Els últims dies d'agost a la Marina s'han ajustat com un guant a allò que esperem d'ells. O que n'esperàvem cada any, quan ens pensàvem que l'oratge sempre es movia dins els marges de la fidelitat estricta al cúmul d'experiències i memòria climatològiques que tan bé expressen els refranyers. Els fenòmens meteorològics podien presentar-se llavors amb més o menys virulència i exactitud però ningú dubtava que el temps i el món disposaven d'un magnífic rellotge de polsera (que abans fou de butxaca, d'arena i de sol) que els permetia arribar puntuals a la cita de les mudances. En la ignorància de l'asseveració segons la qual «tota la vida» ha passat, s'ha dit o s'ha fet tal o qual cosa (perquè «tota la vida» sol abastar un parell de generacions a tot estirar) navegàvem més o menys contents, més o menys infeliços. És el cas, doncs, que aquests darrers dies d'agost han estat com déu mana, abundants de llamps i trons, de mar valenta, de vent i xàfecs constants que han deixat la terra molla i reserves d'aigua per a unes setmanes. La pluja i la fresca (llargament anunciades per aquella altra previsibilitat més fiable avui dia dels satèl·lits que va convertint de mica en mica la paremiologia en mer entreteniment lingüístic) han fet desaparèixer en un tres i no res els estiuejants que es dedicaven a ocupar les platges dia i nit amb devoció (i imprudència) de fanàtics del déu sol. Hi deu haver alguna llei secreta (que no siga la simple i pura propaganda, vull dir, que aquesta és pública i notòria) que regeix els moviments de les masses? Una cosa similar a l'esclat floral de determinades plantes o arbres, la irrupció de les papallones o la formació d'una plaga de llagostes? Caldria rellegir Canetti a veure què en diu. Però confesse que per a mi és un misteri que la gentada desaparega de sobte, per quatre gotes i dues ventades, de l'escenari meravellós que formen la platja, la mar i el cel, i me'l deixe senceret per a mi. Malgrat la generositat de l'aigua caiguda i de la força que a estones a atès el vent, la mar ha tornat prompte a convertir-se en una bassa d'oli transparent i l'horitzó, batut per la tramuntana, ha quedat net com una patena. El mosquit tigre, conscient que li queden pocs dies, ha tornat a senyorejar l'aire com un vampir despietat d'estranys costums diürns i a martiritzar-nos amb les seues mossegades, i les mosques semblen reviscolar nervioses i confiades amb aquestes primeres frescoretes. La parella de lloros que va niuar (escapada de vés a saber quin captiveri) a la palmera de Carri a principis d'estiu, i que ja deu tenir la prole crescudeta i a punt per al vol, continua amb la seua xiuladissa histèrica que espanta les discretes i infatigables oronetes i ha fet fugir fins les merles més audaces. Com qui no vol la cosa, i amb el concurs de l'oratge, ens hem plantat en l'1 de setembre (en què els escric aquesta breu crònica). És hora, doncs, de tornar a obrir l'agenda, de mamprendre noves lectures, de donar corda als plans ajornats en el parèntesi estival, d'omplir-se de propòsits, d'alleujar les ferides del sol, de rescatar les platges buides, de fer un, dos, tres pensaments. De continuar caminant amb permís i complicitat de l'oratge per aquest setembre obert de bat a bat. 


[Platja de l'Almadrava, 30 d'agost de 2017.]
 

dissabte, 29 de juliol de 2017

Defensem la democràcia

S'ha dit de totes les maneres, però convé recordar-ho davant els embats autoritaris d'un estat i un govern que, com en ells és tradició, no pretenen convèncer sinó simplement vèncer a qualsevol preu utilitzant tots els mitjans legals, paral·legals o directament il·legals per aconseguir-ho. La fortalesa del projecte sobiranista rau, en canvi, en la defensa radical dels drets democràtics, el primer i principal el de decidir, el de votar en pau. Podem estar a favor o en contra de la independència, però la defensa de la llibertat d'expressió i de la legimitat de tot projecte polític pacífic i democràtic ha de ser assumida plenament per tots els demòcrates. No ho semblen i no ho són gens els qui han negat reiteradament aquests drets esgrimint la raó de la força, criminalitzant tota dissidència, manipulant descaradament els tribunals de justícia, ignorant de fet la separació de poders, promovent la guerra bruta. El compte enrere per al referèndum de l'1 d'octubre està extremant l'estratègia de la intimidació i la por exercides des de l'imperi de la força. Enviar la Guàrdia Civil al parlament de Catalunya, representant de la sobirania popular, pretén ser una demostració d'aquesta força (inútil i fins ridícula per altra banda: la Benemérita fou desarmada a l'entrada pels responsables de la seguretat del recinte i obligada a esperar durant hores per rebre la documentació que sol·licitava). Perduda la partida de la dialèctica per incompareixença, l'estat ha decidit cremar els darrers cartutxos d'aquest procés insistint en una retallada de drets democràtics i flirtejant irresponsablement amb allò que està convertint-se de fet en un estat d'excepció no declarat.  L'assetjament mediàtic s'extrema també amb tota mena de fal·làcies i tergiversacions: cal fer passar per normal allò que no ho és de cap de les maneres (no ho és, certament, que no se sàpia qui ordena la Guàrdia Civil interrogar càrrecs electes i voluntaris i activistes, entre altres vulneracions de l'estat de dret). Potser aquestes mesures de força pròpies d'un autoritarisme que Aznar va actualitzar en el seu moment, l'espanyolisme tarambana del manque pierda i per ous que també aplaudeixen Felipe González, Guerra o Zapatero i en general l'establishment, aconsegueixen tancar files i obtenir el vistiplau i l'aplaudiment dels vençuts i convençuts propis, però ha d'alertar els demòcrates de tot l'estat i proporciona, als uns, arguments de pes per a la refundació d'una Espanya impossible, i als altres l'impuls decisiu per fer el salt a una república independent. La defensa i aprofundiment de la democràcia ens interpel·la a tots, també els valencians, que hem vist els darrers dies com es torpedina el Decret de Plurilingüisme aprovat pels nostres representants i ratificat en la majoria dels centres d'ensenyament del país. La història tendeix a plagiar-se a ella mateixa. Primer van detenir independentistes, però jo no ho era; després republicans, però tampoc ho era; finalment vingueren a per demòcrates i simpatitzants... Se'n recorden? Hem de trencar la cadena sinistra en defensa de la democràcia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de juliol de 2017.]

dissabte, 22 de juliol de 2017

Mar

Com l'estiu passat per aquestes dates, Mar passa una setmana a la casa de la platja amb els seus avis. És un tòpic, sí, que supose que com a regla general coneix tot d'excepcions, però no hi ha dubte que el temps que no hem pogut o sabut dedicar als fills el recuperem en certa manera amb els néts. Crec que més que una disponibilitat de temps, ho és d'esperit. La joventut podria ser el territori del futur, el temps s'hi viu vertiginosament, el present s'escapa per la mateixa ànsia descontrolada de voler-lo retenir. La vellesa pot ser, per seguir un altre conegut tòpic, el riu en el seu curs baix, prop de la desembocadura, d'aigües més quietes. Tot i l'experiència acumulada del pas inexorable del temps i la consciència més afinada de les finituds, el sol avantatge que potser proporciona l'edat quan encara es troba lliure de les pitjors xacres i hom ha pogut esquivar amb més o menys fortuna els cants de sirena de l'estupidesa dominant dels temps, és la capacitat de lliurar-se en cos i ànima a l'instant i a la successió d'instants únics i repetits del dia a dia. Sense presses, sense imminències, sense excuses, una dedicació plena i exclusiva que dura el cluc d'ulls d'una setmana. Observador privilegiat de l'edat de la faula i la meravella, de l'emoció de créixer d'hora en hora com un branquilló novell, i si no fos que la capacitat per al gaudi (i també per al sofriment) sabem que és infinit en la infància, no gosaria dir qui s'ho passa més bé, si l'avi o la néta, qui n'aprén més. Com les plantes, arbres i flors que Mar ajuda a regar cada dia mentre n'aprén els noms, laboratoris de la vida que sempre està movent-se. Com el plançó d'olivera que l'avi ha plantat perquè ella en tinga cura i vaja creixent amb un ritme paral·lel al seu. Com els capbussons ja més segurs a la platja, la col·lecció de caragoles, vidres, opercles i altres tresors marins, el descobriment del dòmino i la suma mental, el plaer de cada nova paraula, l'amistat amb les amigues les ones, que cal aprendre a respectar i no donar-los mai l'esquena perquè es poden enfurismar. I les mil històries que l'avi improvisa (ell, tan poc dotat per al relat) fantasiejant sobre l'espai que els circumda, l'origen de la cara petrificada del Segària ("quan encara vivien els dinosaures?"), el drac que una vegada fou el Montgó, les lluernes que encara poblen la memòria de la pròpia infantesa, el misteri dels caminets que envolten la casa de la platja. Aprendre a fer botar les pedres damunt de l'aigua, les històries de Mar, les històries de la mar, els jocs que es repeteixen com un ritual exacte i els que s'inventen sobre la marxa. El temps perd les seues arestes més esfereïdores al costat d'aquesta petita que creix, dels seus ulls sempre oberts al sentit amable de la vida. En la riquesa i felicitat d'ara hi ha la fortalesa de demà. No podem ser gasius en el goig d'acompanyar el creixement de la vida, que amb prou feines suggereix la foto de l'àvia i la néta en el mateix lloc de l'any passat i que s'han proposat de repetir en cada nova trobada. Cal ser-hi amb ells, ajudant-los en la destresa del vol, cal ser amb ells perquè és una manera autèntica de ser amb nosaltres, de ser nosaltres, d'enfortir-nos en aquesta bellesa sense límits.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de març de 2017.]

dissabte, 15 de juliol de 2017

Dubtes comuns

Ja coneixem la posició majoritària que les diverses famílies polítiques aixoplugades sota el paraigua comú mantenen respecte del procés d'independència de Catalunya i, concretament, del referèndum que l'haurà de decidir: ni sí ni no sinó tot el contrari. Per molt que per als qui en som més fermament partidaris (del referèndum i de la independència) aquesta ambigüitat calculada ens neguiteja des de fa uns anys, no podem deixar de reconèixer que la destresa per mantenir-se en la corda fluixa tant de temps seguit té un cert mèrit. Perquè acceptar sobre el paper el dret d'autodeterminació dels pobles i negar alhora l'oportunitat d'un referèndum unilateral i de caràcter vinculant (quan s'han esgotat una rere l'altra totes les vies per pactar-lo amb l'estat) ens situa de ple en una paràlisi absurda. És, com si diguéssem, que som partidaris de la revolució sempre que es moga en els marges vaporosos de la utopia impossible. Un dels retrets que aquest món dels comuns sol fer al procés és la seua transversalitat i que s'hi balle la sardana amb la gent de l'antiga Convergència, la dreta que, com és sabut, és igual i la mateixa a tot arreu, com una rosa és una rosa. Però aquest radicalisme sobrevingut de classe sembla en bona part impostat, pensant en el seu efectisme entre els votants propis, quan recordem amb quina fermesa els antics comunistes del PSUC i del PCE van defensar els pactes de la transició, la gran entesa amb la dreta franquista que tants gripaus va obligar-nos a engolir, aquelles pluges no reconegudes de llavors per als fangars encara no apamats d'ara. Un altre argument dels comuns és que, segons ells, el projecte independentista manca d'un programa clar de transformació social, però des de la mort del dictador no s'havia conegut un moviment que debatés tan obertament i amb tanta gent implicada el que podrien ser les línies mestres de la futura (i espere que propera) república en un sentit clarament progressista (¿o és que no són iniciatives prou esquerranes, per exemple, la lluita contra la pobresa energètica, la renda mínima universal garantida, les propostes contra els desnonaments o l'anul·lació dels judicis franquistes?). La tebiesa d'ara dels comuns davant el procés com en d'altres moments de la història recent amb la lluita social i política de les classes populars els passarà factura, sens dubte, com els l'ha passada a tota l'esquerra que acomodà el cul en les butaques d'una democràcia feta de trampes i acostumà les sabates a les suavitats de les catifes del poder. En el fons hi ha una malfiança que prové de la seua cultura política: és el partit qui guia les masses i no a l'inrevés. Un problema d'immodèstia i de miopia, mals que no són exclusius de cap família. El compte enrere que ara es viu deixa poc marge a tebieses i càlculs per salvar mobles. ¿Estem amb el poble i el seu dret a decidir o amb les forces reaccionàries de l'estat instal·lades en el cercle viciós de l'immobilisme? Construïm entre tots la república o ens quedem per veure com cauen les figues pansides de la monarquia? A favor del corrent democràtic revolucionari o dels murs de contenció de l'estat i, ai, els seus privilegis de classe?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de juliol de 2017.]


dissabte, 8 de juliol de 2017

La casa


Ens identifiquem tant amb la casa on vivim que sovint arribem a considerar-la un organisme viu i independent per un mecanisme molt similiar al que en literatura anomenem personificació. ¿Però no deu ser-ho en realitat, una cosa viva, més enllà de les pròpies i més o menys creïbles impressions que en rebem, al marge fins i tot de la pròpia voluntat però en simbiosi amb els éssers de reconeguda existència biològica que la poblen (no només humans ni només visibles a ull nu)? En la seua llum i en les seues ombres, com a la caverna ancestral i a la recreada per Plató, es projecten tots els nostres somnis i fantasies, fantasmes i pesombres. Sentim bategar la casa, el parpelleig dels aparells domèstics i els seus gemecs mecànics, els xerrics de les portes, el degoteig de les aixetes. Fins els sorolls del carrer, els crits, els vehicles, el vent i la pluja hi troben el seu lloc o es converteixen en visites inoportunes que seuen amb tu al sofà i al cap d'una estona marxen. Però hi ha també els sorolls i moviments interns, com un cos que respira i transpira, d'origen incert, fusta que cruixeix, líquids que s'escolen per tubs i canyeries, un llibre que de sobte cau de la prestatgeria com empès per una mà invisible, la pintura esgotada d'un detall del quadre que s'esvaeix, la fotografia que va impregnant-se de grocs, el calendari agafat a un clau que cedeix, els pètals que volen a càmera lenta des del búcar al terra. La casa és viva i t'alberga en soledat. Com més gran i més antiga, més vida, més presències, més racons velats per l'insondable. Matèria de literatura que naix de les nostres pors i desigs més pregons: fantasmes que es corporifiquen, humitats a les parets que adopten estranyes presències, miracles i llegendes, veus d'ultratomba, encanteris i malediccions, les cases dels horrors més barates del barri del terror, els palaus incomptables de les obres mestres, la casa dels Usher solsint-se en el fons de la consciència, el secret psicòtic d'Anthony Perkins, la casa dels Buendía a Macondo, una antologia impossible per la infinitud de la matèria. Pense en tot això amb les maletes preparades per eixir de vacances. Com respirarà a partir d'ara la meua casa, en quin silenci continuaran sent les coses? I això en un món tan familiar com la casa. Però com és el món que no pot escrutar l'ull humà, l'univers que no fretura de cap presència humana? És, són si no ho veiem, si no ho sentim, si no ho habitem? La ciència, amb el seu telescopi d'intel·ligència, va fent previsions, descrivint-nos amb pèls i senyals com és el món d'allà fora. Mentrestant, la casa on amb sort vivim cada dia se'ns escapa en la seua complexitat i els seus misteris (el nom que donem a allò que ignorem). Continuarà alenant quan la deshabitarem, els seus silencis i els seus sorolls seran els nostres. I segurament hi serà encara quan tornarem a casa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de juliol de 2017.]


dissabte, 1 de juliol de 2017

A bon pas sobirà

A la sobirania li passa com al moviment, que es demostra caminant. De fet, per no estar sota el control o el poder de res ni ningú, cal moure's, cal moure's molt. L'anul·lació dels judicis franquistes aprovada per unanimitat del Parlament de Catalunya és, de fet, un exercici de sobirania política de primera magnitud. Perquè davant les tebieses, els ajornaments i les excuses de mal pagador que l'Estat espanyol practica des de fa quaranta anys no s'hi valen mitges tintes: hi estàs en contra o n'ets còmplice. No és només el gran valor simbòlic que aquesta invalidació de les injustícies del franquisme conté, sinó la reparació efectiva a les víctimes supervivents o als seus hereus, que moltes voltes han esmerçat anys i patrimoni perquè un dia s'obrís la porta a la seua dignitat i s'escoltés el clamor de tant de patiment. Ni Ciutadans ni PP han volgut quedar al marge de la decisió històrica i ser retratats per a la posteritat com uns cagafestes. Aquests dos partits, hereus ideològics i continuadors de la guerra franquista per altres mitjans, han hagut d'empassar-se uns quants gripaus i votar en sentit oposat al que voten a Madrid quan s'hi planteja el tema. En aquest sentit sí que Catalonia is different. Com en altres mostres de sobirania anteriors (la prohibició de les sagnies taurines o la llei de pobresa energètica, per exemple), podria ser que algun dels tribunals de guàrdia al servei de l'Estat declarés il·legal o anticonstitucional o improcedent o de mala educació (el destrellat no té límits) aquesta mesura. Però llavors el ridícul (reconèixer de fet la vigència i legimitat del franquisme) seria de tals dimensions, que hom hi batria un nou rècord en la llarga cursa de despropòsits que estem veient i vivint en els darrers temps. El cas és que el projecte de llei revocarà més de 63.000 condemnes, començant per la que va col·locar un president democràtic per primera i última vegada en la història d'Europa davant un pelotó d'afusellament. El cas esfereïdor del president Lluís Companys representa la tossudesa d'un Estat que no vol reconèixer les víctimes del franquisme ni passar full de veritat a aquella història d'ignomínia interminable però que alhora i paradoxalment proclama sense rubor les seues arrels i vocació democràtiques. Fum de canyot. I la sobirania al capdavall és això, posar en pràctica els mecanismes necessaris per millorar certes coses o moltes coses, tant si et diuen ase com si et diuen bèstia, tirar pel dret amb la raó democràtica per bandera. La llibertat rarament te l'atorguen, te l'has de prendre si de veritat la vols. A què esperen al Congrés dels Diputats a imitar la iniciativa catalana, a fer-se aquesta gran foto de família, a exercir per fi la sobirania popular?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 de juliol de 2017.] 

[Víctimes i familiars de víctimes. Foto de Manolo Garcia per a l'ara.cat]
 

dissabte, 24 de juny de 2017

The end


El final de curs, almenys per als qui ja tenim una certa edat i experiència, és una pel·lícula coneguda que es projecta en un cinema de reestrena enmig d'una basca implacable. Però la sala és buida, com els corredors i les aules. Només el soroll del projector, tan paregut al d'un ventilador, els talls bruscos i previsibles quan la cosa es posava interessant, un cinema paradís que en cada lloc i per a cada persona té un nom distint, però on abunden els goya, els avenida, els principal, els monterrey i tota la pesca. La pel·lícula que es torna a projectar per a un sol espectador que pots ser tu sempre va del mateix però és molt difícil d'explicar. De fet no és més que la repetició d'una sola seqüència realitzada a la manera que abans en dèiem d'art i assaig, una fórmula molt adient per dissimular algunes ignoràncies, i projectada una i altra vegada sobre la pantalla blanca del temps. És això, el temps, l'opacitat del temps amb el soroll de fons d'un ventilador vell, insistent, que centrifuga un aire enrarit que costa respirar enmig d'aules i corredors buits. La pel·lícula és l'única seqüència, que un dia serà l'última, de final de cicle, d'un temps mort entre dos temps presidits per l'acció, d'una classe a una altra, pupitres i pissarres en silenci, passes que no ressonen, veus que només habiten en el teu cervell, el pes d'un passat indesxifrable, irreductible a les convencions d'un mal argument cinematogràfic. Per la pantalla passen algunes ombres semblants a la teua. Intueixes que poden ser altres espectadors que veuen la mateixa pel·lícula en sales buides idèntiques a la teua. Bé intentaries suscitar-hi algun tema de conversa, però desisteixes prompte. Saps que per definició no es pot parlar amb una ombra. Què fan tantes hores allà, però, escoltant el soroll del ventilador? Consulten cartipassos, omplen quilòmetres d'informes que saben perfectament inútils, miren cap a una altra banda sempre, que els deixen estar, s'amagarien en el racó més recòndit, es tapen les orelles, es neguen obstinats al somriure del bon dia. Potser és que, com tu mateix, són presos en el no-temps metafísic del final de curs, encara no vacances perquè cal continuar uns dies més l'esforçada comèdia entre les ombres, però ja estiu tòrrid on es projecta al fons de cada consciència la muda pel·lícula del temps llançat al poal d'un avorriment que no té ales. Guaita, no sembla aquell que ara gira el corredor a l'alçada de l'escala i en baixa com absent (això tan sols ho imagines) un a un els graons l'ombra de Joseph K? Ja pots invocar tots els fantasmes de la literatura universal, que ací no hi ha més que aquesta pel·lícula muda. I hauràs de veure-la una vegada més, assegut a la teua butaca, enmig de la basca i el silenci de la sala buida, el soroll del ventilador, les ombres que passen amb els seus miratges. Fins al conegut rètol final, que potser serà l'últim. Llavors algú apagarà la llum, emmudirà el ventilador i serà per fi de dia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de juny de 2017.]
 

dissabte, 17 de juny de 2017

Alliberament


La meua tebiesa en la fe tecnològica m'ha dut sovint a creure'm un amable habitant del pleistocè, o un infeliç heretge aspirant reiterat a la foguera, segons com es mire. Els meus companys de generació han fet en general un esforç admirable per posar-se al dia en el maneig i comprensió de tota mena d'invents i aparells domèstics. En el fons molts d'ells han aconseguit amb la seua destresa superar el complex de carrossa que inevitablement et sobrevé a partir d'una determinada edat (abans això es combatia vestint tothora una xandall horrible, fent colps a l'esquena dels més joves i imitant el seu argot sinòptic grapejant quatre tòpics: una humiliació en tota regla). No ha estat mai el meu cas. He arribat sempre tan tard al mercat de la moda que els objectes em queien dels dits de pura obsolescència programada (aquesta la vaig aprendre prompte): vídeos que ja no s'usaven, televisors que no cabien al saló, magnetòfons de l'any de la polca, contestadors automàtics d'espies de tebeo, ordinadors sense memòria… Aquesta meua desconfiança potser té també a veure amb l'experiència professional a l'escola, on els mitjans van acabar substituint els fins i les formes els continguts i on cada vegada que les tecnologies i succedanis (la fam) entraven per la porta, les humanitats (l'amor) se n'eixien per la finestra. Fins al dia que vaig decidir canviar el mòbil vell (jo encara usava SMS i la veu per parlar) pel que la meua dona havia abandonat a favor d'una virgueria d'última generació. Em pensava que així contribuïa a l'equilibri ecològic i l'estalvi familiar. Portava dues setmanes amunt i avall, contractes, targetes SIM i tota la pesca, fins que a la botiga em van dir que el que passava era que havia d'alliberar el meu mòbil. Mentiria si digués que no havia sentit parlar d'alliberar mòbils o que no ho havia vist anunciat en molts establiments, però com que relacionava aquesta paraula amb la famosa cançó d'El Titi i no pocs moviments de lluita política i social (del PSAN a l'OAP, passant pel Font d'Alliberament Gai), em pensava que es tractava d'un cas més de manipulació sinistra del llenguatge, de caràcter merament metafòric. Comprenga'm, per a la majoria de mortals això és el pa de cada dia, però jo era un perfecte neòfit en la matèria. El genial Kafka i totes les distopies literàries es van quedar curts! Alliberar un mòbil! Al capdavall és com si haguesses comprat un piano però només poguesses tocar-lo amb la mà esquerra, i si ho intentes amb les dues es bloqueja. O un cotxe que només pot circular per algunes carreteres. Tens un mòbil unit a una companyia concreta, una unitat de destí, un matrimoni forçat en un país on el divorci costa un ull de la cara i és un tràmit interminablement kafkià. Ara entenia per què hi havia llocs on alliberaven mòbils. Eren com moviments guerrillers en lluita per la llibertat d'espais ocupats pels tentacles de grans corporacions telefòniques. Un repte major que el clàssic de voler emancipar classes, persones, pobles, dones… Començava a entendre també l'abducció que el mòbil provoca en cossos humans poc entrenats en la vida i la lectura, la presència massiva de zombies tothora i a tot arreu. El mal és que després d'alliberar els mòbils ens caldrà tornar a alliberar persones. Podíem haver començat per ací, no?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de juny de 2017.]