dissabte, 20 de maig de 2017

I ara els llibres


Aprofitant la denúncia del sindicat de mestres AMES, proper a Societat Civil Catalana i Ciutadans, que veu adoctrinament i falta de rigor en textos escolars a Catalunya, el Ministeri d'Educació ha instat l'Alta Inspecció de l'Estat (ignoràvem que tal cosa existís, la veritat) a elaborar un informe sobre els materials sospitosos. El zel amb què els màxims responsables de l'educació a Espanya vetlen per la qualitat de l'ensenyament dels nostres estudiants és, com tothom sap, incloses les partides pressupostàries que hi dediquen, extrem i d'una eficàcia a prova de bombes. Els abnegats «sindicalistes» de la denúncia, que segurament caben tots en un taxi xicotet, han trobat arguments tan peregrins per demostrar el perniciós adoctrinament que es perpetra a les escoles catalanes com la preferència per l'àmbit comarcal del territori (en detriment de les provincias de tota la vida) i l'atenció a l'estudi de les institucions autòctones, que deixa en un segon pla, amb indissimulada tebiesa patriòtica, la monarquia, la Constitució i altres estructures d'estat. I és que això de les matèries d'estudi, i més en el camp de les humanitats en general i en el de la història (o les històries) en particular és molt pelut. Descomptat el rigor amb què professors i editorials elaboren els llibres de text, i que òbviament pot variar segons els casos, les acusacions vénen pel cantó de la tria temàtica, de la focalització a què tota anàlisi obliga. No debades del que es tracta és d'inspeccionar els llibres de Catalunya i no, posem per cas, els de Castella-Lleó o Madrid. No deu agradar als conspicus inspeccionadors, vaja, que els xiquets aprenguen abans el que ha passat al propi país o la geografia on viuen que les aventures del Cid Campeador o que el Pisuerga passa per Valladolid. Deuen saber que la història, al capdavall, és una construcció de memòria, un relat de carn i ossos fet des del present, una interpretació subjectiva de fets documentats, i no s'equivoquen, però simulen –des dels seus interessos centrípets– que d'Història (en majúscules i en singular, com la Llengua i la Literatura) només n'hi ha una. Són tan interessadament cecs que denuncien la palla en l'ull aliè i no volen veure la biga en el propi. Oberts tots els fronts de la guerra per terra, mar i aire contra la voluntat majoritària dels catalans d'autodeterminar-se, fins i tot amb (o gràcies a) la restricció desbocada de les llibertats democràtiques, ara toca mamprendre-la contra els llibres de text i el sistema educatiu català (vencedor reiterat de totes les enquestes de qualitat fetes a l'estat). Hi ha també la popular dita castellana «se cree el ladrón que todos son de su condición», una nostàlgia del NODO nacional, de la censura d'un nihil obstat que faran renàixer a la que badem. Jo els recomanaria un passeget pels centres de secundària valencians, on la pròpia història és sistemàtica amagada per la Història. Encara costa fer-los adjectivar l'assignatura de Lengua, que és la implícita i universal gràcies a una història on mai no es ponia el sol però que ara viu tristament entre les ombres. Però no crec que el sobrevingut zel pel rigor i contra l'adoctrinament a les escoles els done per a tant. València, com Catalunya, queden massa lluny, als marges d'una realitat alçada –aquesta sí– a base de molta doctrina sostinguda en el temps, invisible per als qui tenen l'ull ple de bigues i necessària per a la sacrosanta unitat i l'assimilació dels altres.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 de maig de 2017.]


dissabte, 13 de maig de 2017

L'altra història (encara)


Em va telefonar Toni Ginés, a qui no veia des de feia un grapat d'anys, perquè volia explicar-me una història sobre els afusellats de Paterna i un documental que estava preparant sobre aquest tema. A Toni el vaig conèixer de jove, quan festejava amb qui seria la seua primera muller, alcoiana amiga d'una germana meua. Ja no ens vam tornar a veure sinó al cap dels anys, de tard en tard pels laberints de la nit valenciana, quan ell ja era casat amb una altra dona. La història que volia contar-me, i que serveix de fil conductor del documental, és més o menys aquesta. El seu avi (ell en diu mon iaio) Antoni Ginés era del Castellar, el mateix poble on va nàixer ma mare. L'home tenia una petita impremta a Russafa. Aficionat, com tants treballadors del gremi, als llibres i ric en inquietuds culturals, ideològiques i humanístiques, va evolucionar del republicanisme d'inspiració blasquista al sindicalisme de la CNT. El cas és que com que també tenia maneta per a la poesia, li van encomanar uns versos per a la fallera major d'un d'aquells anys de la República i tota la seua cort d'honor, de la qual formava part la xiqueta Meneta Castelló, ma mare. Passada la guerra, aquell individu bonhomiós, il·lustrat i treballador, que havia contribuït a evitar alguns crims i abusos contra capellans i gent de dreta durant els temps de la revolució, va ser empresonat a la Model de València. Allà va patir tortures que no el van matar perquè un company de presidi, el prestigiós metge Joan Baptista Peset i Aleixandre, rector de la Universitat de València i primer diputat pel Front Popular, el curava cada dia. Tots dos coneixerien el mateix destí davant un pelotó d'afusellament feixista contra el paretó de Paterna, on van morir altres 2.238 republicans més. Mentre va ser a la presó, Antoni Ginés aprofitava les visites dels familiars per fer-los arribar notes manuscrites hàbilment dissimulades entre els plecs de roba bruta. Així va poder-los informar de com aniria vestit el dia que l'assassinarien perquè poguessen identificar-ne més fàcilment el cadàver. Hi havia una mort més temible que la mort, la invencible de l'oblit, per això entre els condemnats van subornar l'enterrador perquè a la fossa els col·locassen en un lloc prèviament fixat i comunicat als parents. Gràcies a tan sàvies previsions la família va poder rescatar-ne les despulles i donar-los digna sepultura en els 70s. Toni ha guardat zelosament la memòria i els papers de l'avi tot aquest temps. Amb 62 anys el meu amic ha invertit tots els seus estalvis en la realització del documental. En certa manera hi reviuen els ulls d'aquell xiquet (el fill de l'impressor i pare de Toni) que una freda matinada, dalt d'un arbre, va veure el fulgor homicida dels fusells mentre escoltava «Visca la República!», uns cossos queien a terra i després es feia un silenci que dura tants anys i que el documental de Toni ajudarà a omplir de memòria i veritat. Demà se'n rodarà l'última escena a El Terrer, el lloc del cèlebre paretó, mentre es dipositaran clavells rojos en homenatge als morts de Paterna i a les víctimes de tots els genocidis, sonarà El cant dels ocells i llegiré uns versos que restitueixen una gratitud antiga, viscuda a Castellar de l'Horta i salvada per la fidelitat d'una memòria. (2017. Congrés dels Diputats, Madrid. El dictador continuarà enterrat amb tots els honors en el monument que van construir milers de presos republicans, molts dels quals també hi són enterrats.)

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 de maig de 2017.]


dissabte, 6 de maig de 2017

El peix basc


Durant dècades d'autonomisme la Convergència de Pujol es va especialitzar en allò que s'ha anomenat la política del peix al cove, és a dir, anar omplint el cabàs (de transferències, d'inversions, de promeses) de mica en mica. Era com el nostre `el que va davant va davant´, sempre lent i precari, sempre per davall de les necessitats, que obliga a vigilar infatigablement que el sarnatxo torne a casa amb algun peix que altre, encara que siga menut. Fou i és l'Espanya que centralitza impostos i recursos i reparteix gasivament i amb tota mena de maganxes, un enquistat problema de finançament que amenaça la pervivència mateixa de l'Estat i converteix el tripijoc autonòmic en una escola de procuradors d'almoines i artistes en la gesticulació que afevoreix el tracte de favor per part de l'Estat-Pare de Madrid. L'etern qué hay de lo mío del laberint burocràtic espanyol. Fa temps que majoritàriament a Catalunya es van fartar d'aquest mercadeig humiliant, i crec que no m'erre si dic que els valencians també comencem a estar-ne tips. Bascos i navarresos, per contra, es van assegurar les garrofes amb el denominat cupo del seu règim foral, gràcies al qual, després de recaptar els propis impostos, en trametien una part acordada a l'Estat. El resultat d'aquest sistema (i no seré jo qui negue les peculiaritats de cada país i el dret dels seus ciutadans a dotar-se de les fórmules de finançament que creguen escaients) nega la presumpta igualtat de tots els espanyols en el terreny tan real dels recursos econòmics i és particularment i tossudament sagnant per als Països Catalans. Els darrers pressupostos de Rajoy, eixos que s'aprovaran amb el vot del PNB i de Ciudadanos, foren considerats per la majoria de formacions valencianes com una burla en tota regla que fa inviable l'autonomia. Amb cupo i blindatge foral, els bascos del PNB han aprofitat la feblesa de Rajoy (en nombre d'escons, amuntegament de casos de corrupció i manca d'alternatives a la independència catalana) per canviar vots per peixos grossos (rebaixar el cupo i aconseguir a més que els tornen 1.500 milions d'euros que, diuen, havien pagat de més) i permetre que el PP continue ballant en la corda fluixa mentre es nega a mirar als seus peus els cocodrils de l'agonia amb la boca ben oberta. Els bascos sempre han estat bons mariners, acostumats a pescar la tonyina, el bacallà o la balena. De les seues captures en l'alta mar de la corrompuda política espanyola ningú no els acusarà d'insolidaris, fenicis ni egoistes, coses reservades per a la clàssica i immutable catalanofòbia (que inclou, no cal dir-ho, la valencianofòbia). Està molt bé i bon profit que els faça. Llàstima, però, que remant amb tanta força cap als caladors més rics hagen de pagar, al capdavall, un preu tan elevat com el de neutralitzar el sobiranisme euskaldun i alimentar la imatge falsa d'un Rajoy dialogant, capaç de cedir quan les xifres manen. Catalunya queda aïllada i Euskal Herria vacunada contra contagis indesitjables. Ah, i sense que s'haja parlat de procés de pau ni acostament de presos ni qüestions polítiques que a ningú no importen. Un negoci redó, lligat en el més estricte apoliticisme, de mutus beneficis, entre velles hidalguies que ho celebraran amb brindis campechanos (jatorrak en basc) de bon vi de Rioja. Osasuna.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de maig de 2017.]


dissabte, 29 d’abril de 2017

La bugada i el llençol

S'acosta un altre 1r de maig que es preveu tan descolorit i atònit com els dels darrers temps. La falta de pistonada d'un sindicalisme majoritàriament submís, que ha anat abandonant pel camí els somnis de transformació política i social i desat el combat ideològic al calaix dels congelats (o llançat directament a la brossa), manté a pesar de tot la històrica cita com una litúrgia cada dia més descafeïnada. Sembla paradoxal que com més ofega la crisi i la xifra de desocupats se'n munta pels núvols, més inermes i sense resposta es queden les organitzacions que abans es deien de classe, inclosos partits de més o menys esquerra. De fet ja quasi ningú parla de classe obrera i plantejar el binomi dreta-esquerra comença a semblar un anacronisme de mal gust. En el desert aculturitzat dels pàries, amb sobredosis de tele i futbol i els miracles d'un estat del benestar convertits en purs miratges, creix ara la flor negra de la por. La famèlica legió mor en guerres llunyanes, naufraga en pasteres o s'aferra amb ungles i dents a treballs que voregen l'esclavitud, però no té dret ni temps per a somiar, i allà on la deixen votar i conserva engrunes dels seus drets socials sovint es llança a l'os podrit d'un Trump o una Le Pen. Tanmateix i encara que morts de mort natural o induïda alguns conceptes com els suara esmentats, alguns s'escarrassen a traure llustre a base de molt de cristasol a paraules de reconeguda prosàpia que els jocs del monopoli i la traïció semàntica van llançar a perdre. El cas més flagrant potser siga el del PSOE, que encara té la barra de dir-se socialista i obrer per molt que, en rigor, només respon a la veritat dels extrems de les seues sigles. Com que és impossible servir alhora déu i el dimoni i mancat de nord i lideratge, en cada una de les seues bugades perd un llençol. Que amb tota la que ha caigut i cau s'afanyés, a canvi de mantenir certs privilegis acumulats en el seu full de serveis, a apuntalar la sotsobra corrupta del PP en el poder és potser la bugada més escandalosa. Un altre llençol: les declaracions de Zapatero afirmant que Susana Díaz no era apreciada a Catalunya per dona i andalusa (i no per psocialista espanyolista, per exemple). Si no és un pur deliri diríem que es tracta d'un insult en tota regla, a la intel·ligència en general i a la dels catalans en particular. Però mentre la bugaderia estiga en mans de barons carregats de sexennis experts en portes giratòries com l'esmentat, o Felipe González o Guerra o la temible Díaz i tota la parentela, anem (van) apanyats. La bugada de la setmana ha vingut a compte de la moció a Rajoy que proposa Podem i els seus aliats. Deixem de banda l'oportunitat i fins la fórmula triada i la improvisació amb què sembla que s'ha plantejat. Fins i tot sospitant que la jugada d'Iglesias puga perseguir altres objectius més tangibles que fer descavalvar Rajoy, com ara posar en evidència la pusil·lanimitat del PSOE, em sembla que una moció, o un escac de similars dimensions, és en aquests moments no solament raonable sinó necessària. El que no pot ser és que l'estat es caiga a trossos i ací ningú no moga un dit. Sepultats sota les seues runes ja no hi haurà temps ni per a les ambulàncies. I despús-demà és 1r de maig, qui ho diria.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 d'abril de 2017.]


 

dissabte, 22 d’abril de 2017

Estat del benestar del lladronici


L'afamada transició espanyola potser es va acabar el dia que les canyeries de l'estat van començar a gotejar, a la vista de tothom, els primers escàndols de corrupció generalitzada. Es fa difícil precisar-ne la data però el cas és que vam passar de l'autocràcia casposa del franquisme a la dipsocràcia democràtica (passe'm el lector l'oxímoron), beneïda per una constitució de glamurós consens que ja era pura lletra morta. Manava llavors el PSOE de González o havíem començat a escalar amb Aznar els més alts cims de la misèria? Durant un temps va colar allò de l'estat del benestar, un mantra que repetien fins els més conspicus sindicalistes. Sí ho era, sí, un estat del benestar, però del lladronici i amb seu principal a Madrid, al club de negocis i fraus de la llotja del Bernabeu, al BOE, la partitocràcia de les majories del PP, les altes instàncies del poder judicial, la premsa domesticada, la connivència interessada dels atlants de l'esquerreta ben col·locada i les alqueries i cortijos regionals. Fou precisament en un d'aquestes sucursals, la valenciana, on les canyeries van rebentar de manera estentòria convertint el degoteig de la corrupció en un doll imparable de podridura que va deixar el país empantanat. L'última emergència del líquid llefiscós de les clavegueres corruptes ha tingut lloc aquests dies a Madrid en la persona de l'expresident d'aquella comunitat i mà dreta d'Esperanza Aguirre, Ignacio González, a compte de foscos negocis amb el Canal Isabel II, la subministradora d'aigua. Convertir les empreses, ben alimentades pel pinso oficial, en tapadores legals i públiques de fraus a gran escala és un dels mètodes predilectes d'aquestes màfies. L'enèsim episodi ha tingut un protagonista d'excepció, Eduardo Zaplana, un figura en tota regla nascut de les entranyes del picarisme espanyol i la fatxenderia de platja benidormina, un visionari que es va alçar des de l'alcaldia del seu poble d'adopció a la direcció del negociat valencià de la Generalitat per anar a entretenir-se a un o dos ministeris i, per la porta giratòria que s'obri als bons taurons, als beneficis de Telefonica (sense accent). En conversa telefònica (amb accent murcià) gravada li deia al seu col·lega ara detingut que tranqui, que el nou fiscal, tan moix, no l'investigaria, que era home de palla com tants xuclòcters. No sabem quin preu cobrarà l'executiu de Cartagena per aquest servei impagable a la dilucidació de l'ús partidista de la maquinària judicial de l'Espanya eterna. ¿Com pot ser, ens preguntem mentre don Mariano Rajoy es posa la corbata per anar a declarar en el judici del cas Gürtel, que el partit més corrupte d'Europa, i potser ens quedem curts, es mantinga sa i estalvi en el poder? La resposta està en el vent o potser en la butxaca de Zaplana i companyia. Amb transició o sense potser és que el poder a Espanya, gavines o clavells, ha anat sempre així encara que molts, la majoria, no vulguen baixar del burro.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'abril de 2017.]

 [El segon per la dreta, l'esmentat Ignacio González a la llotja del Bernabeu.]

dissabte, 15 d’abril de 2017

República

Divendres 14 d'abril. Una altra passió no menys sagnant, vuitantasisè aniversari de la proclamació d'aquella república efímera i tràgica del 31. Aniversari d'oblits, desistiments i traïcions, d'esforçades memòries perservades sempre a contracorrent de vendavals i altaveus oficials, de banderes brodades a mitja veu, d'ajornats impulsos, de democràcia alçada des de baix. El silenci continua sent clamorós, prohibides les senyeres republicanes en balcons municipals i espais de poder, que la bandera monàrquica i dels exèrcits onege a mitja asta a les casernes per la mort del redemptor que fou coronat d'espines rei dels jueus. La república es quedà sense valedors, llevat d'alguns grups menors que arribaren exhausts a la transició, llevat de la digníssima excepció d'aquella ERC d'Heribert Barrera. La monarquia de Joan Carles I fou la continuació legitimada del franquisme, el blindatge d'antics privilegis de la casta destronada pel vot popular, la moneda de canvi per tenir domesticada una esquerra fatigada en la resistència, impacient per agafar-se al clau ardent d'una democràcia vacil·lant, amenaçada pel soroll dels sabres invictes tacats per quaranta anys de persistent fratricidi. Absurd de les dicotomies que es plantegen quan el botxí encara té poder per signar decrets llei i una mà forta acariciant el garrot vil: la monarquia o el caos. I fou, encara que no ens ho pogués semblar al principi, la monarquia del caos llançada a tota hòstia per la Muntanya Russa de la història, amb índexs de popularitat que no paraven de créixer gràcies a episodis dubtosos com el del 23F. El cloroform de la transició funcionava bé i aquell impossible de la democràtica monarquia exhibia una mala salut de ferro. El record de la república que va poder ser i no fou anava esprimatxant-se en el xiuxiueig cada vegada més feble de l'Himne de Riego, en els incerts floriments tossuts d'abril, en enyorances d'avis que feien catúfols. Però el rei de bastons dels milions acumulats amb avarícia, de les matances de paquiderms, de les aventures públiques i descordades, però les crisis dels pobres, el gruyère d'una corrupció ja indissimulable, però l'abdicació induïda en el cos del moribund, la peça de recanvi perquè no s'acabés d'enfonsar el vaixell espanyol, l'aznarat neocon, les guerres i mentides, l'esgotament d'una constitució ballant en la corda fluixa, la dignitat republicana d'una Catalunya que
es converteix en l'única i difícil via democràtica que aspira a obrir la llauna segellada de l'immutable, del cercle viciós, de l'autisme de pa escàs i excés de circ de l'Espanya de Rajoy. I així va tornant de l'oblit l'oblidada, l'amagada en converses secretes i estadístiques, convertida en clau de volta de la utopia democràtica i la decència, l'aparcada en la lletra menuda dels programes d'alguns partits d'esquerres, va tornant vestida de noves senyeres en primavera, va adquirint la forma de referèndums necessaris, d'alternativa a tanta podridura. Encara la tapen redobles de tambor, estridències legionàries, els comandaments de les televisions que estan esgotant les nostres piles; li posen traves els de sempre, aliats sota pal·li, esmunyidors de pressupostos, gaudidors de privilegis, senyorets i senyoretes, les caparres del poder. Però va acostant-se a pits oberts, amb una alegria que esclatarà a les places, encara jove d'il·lusions, de promeses incomplides, de repartiment de poders, de repúbliques lliures. Vindrà com l'abril, en el temps de les cireres desbordant-se.

[Publicat a Tipografia La Moderna  el dissabte 15 d'abril de 2017.]

dissabte, 8 d’abril de 2017

Diners per a presons


Fa onze anys es va publicar una curiosa enquesta sobre les fílies i fòbies que susciten als espanyols els altres espanyols. Cap sorpresa quant al poble que ocupava els nivells inferiors del termòmetre de les simpaties (o el més elevat en el grau d'antipatia, vaja). Ho ha endevinat l'amable lector: els catalans. La novetat, per als més innocents, consistia a comprovar –amb la incerta exactitud de l'enquesta a la mà– quin devia ser el penúltim (o el segon) col·lectiu a qui corresponia tan curiós privilegi. Quin? Els valencians, sí, tan festius i oberts, tan formalets i obedients, que a penes havien gosat trencar quatre plats en la història. La cosa, com es veu, anava per famílies, per molt que havíem fet mans i mànegues per oblidar allò de cosins germans. L'estrambòtica enquesta publicada en 2006 va passar sense pena ni glòria, tal vegada perquè llavors estàvem en plena orgia de l'espoli capitanejat per les hordes del PP. ¿Podria explicar l'animadversió que els valencians (i els seus cosins germans) inspirem a la resta de l'estat els menyspreu sistemàtic que s'expressa amb tots els ets i els uts cada any als Pressupostos Generals de l'Estat? Bé, no exagerem, una cosa són les manies que se sedimenten en l'imaginari col·lectiu amb els moviments freàtics de la història i els efectes de la persistent erosió ideològica i una altra les peles. En aquest sentit, em sembla que si el País Valencià rep un tracte radicalment injust en el repartiment dels diners que li pertanyen (la mala fama de rics i laboriosos amaga la nostra penúria actual) i li són furtats sistemàticament és perquè no hem sabut fer-nos respectar, perquè hem acceptat submisos el nostre paper de figurants més atents a cantar glòries alienes que a fomentar les pròpies. I qui no plora… Potser tota aquesta fluixera, ruïnosa ja fins a límits escandalosos, comença a tocar fons. Se'n queixava fa uns dies, amb ironia amarga, Joan Ribó, l'alcalde de València: malgrat que ens han sostret un 33 % d'ingressos respecte de les xifres de l'any passat (ja irrisòries per allunyades de la nostra realitat demogràfica i del que santament aportem a l'estat amb els nostres impostos de poble pobre que paga com si fos ric), l'única partida que s'ha vist incrementada en els PGE ha estat la dedicada a presons. Com que la cosa no està per bromes, malgrat que la inconsciència d'aquest estat on no pintem res és una font inesgotable de l'humor més negre, no direm que l'augment per a institucions penitenciàries (per dir-ho a la manera fina) està pensat per als molts xoriços del partit en el poder de Madrid que ara porguen les seues penes entre reixes ni en previsió dels molts altres que se'ls hi podrien sumar. Que no els falte de res, inclosos bons cohibes per al Rus. El nostre proverbial conformisme, ja dic, comença a trontollar. És difícil assumir la consigna del capità moro popularitzat per Castillo («Això ho pague jo!») en temps de misèries. Fins els empresaris fa temps que mouen el cul. I el ple del parlament, en un gest històric, va acceptar per unanimitat (i amb els vots dels pepers, qui els ho havia de dir) una declaració de rebuig a la burla de Montoro. Si calladets ja no els quèiem bé, no hi tenim res a perdre defensant amb força i dignitat el que simplement és nostre.

[Publicat a Tipografia LaModerna el dissabte 8 d'abril de 2017.]


dissabte, 1 d’abril de 2017

No li direm franquisme


L'amic es disposava a travessar aquell pas de vianants en verd quan un cotxe que hi passava en roig el va obligar bruscament a aturar-se. El va seguir amb la mirada fins que va veure el temerari conductor entrant en una placeta reservada als vehicles de la comissaria que hi ha prop de sa casa. S'hi va dirigir disposat a retraure-li, tant si era un agent com si no, el lleig incivisme. Quan hi va arribar, l'infractor ja pujava les escales i obria la porta de la comissaria. Després de dir bon dia el meu amic va explicar als dos policies de guàrdia que volia parlar amb aquell senyor que acabava d'entrar perquè s'havia botat un semàfor en roig. «¿Botat? ¿Tú entiendes lo que dice?», es miraven amb sorna els policies. A partir d'ací la història és la mateixa que es repeteix cada dia en comissaries, aeroports, jutjats i finestretes vàries quan un ciutadà fa ús del dret a parlar la pròpia llengua, reconegut en papers oficials però sistemàticament ignorat i aixafat en laberints quotidians, oficines sinistres, espais amagats a l'ull públic on campa amb total impunitat l'abús de poder sota qualsevol de les seues formes. I contra les manides fal·làcies amb què esgrimeixen les desraons de la força («Esto es España y aquí se habla español»), malament s'hi pot invocar la llei, l'oficialitat del valencià i la bíblia en pasta de la democràcia i els drets civils. Si cal, parapetats en l'uniforme i l'Estat que els protegeix, t'amenacen, t'humilien, es neguen a admetre la teua queixa en el registre d'una entrada que tanca amb clau la fatxenderia, l'arbitrarietat i la burrera. No és que en els cursos de formació del cos (i l'ànima) de la policia «nacional», si és que en fan, no els expliquen la realitat plurilingüe de l'estat, sinó que els deuen alliçonar exactament per al contrari, per ignorar-la categòricament i imposar el boç del monolingüisme, no fóra cas que els agents es contaminassen amb el virus de la cultura, la llengua i altres impertinències. I ací, en tribunals i duanes, finestretes i despatxos sinistres, comissaries, casernes i calabossos, viu pletòric de salut el quist del franquisme (i en partits de poder i negocis, mitjans de formació de masses, col·legis catòlics, estadis de futbol i urbanitzacions selectes… el BOE, la monarquia i el Concordat amb la Santa Seu…). El mal és que ja no li podem dir així, després de més de quaranta anys de l'operació fallida, i quedar-nos tan amples. Es diu democràcia, mal que ens pese, i constitució, i imperi de la llei, l'abracadabra que usa Rajoy per fer la viu-viu i estalviar-se la «funesta mania de pensar», molt anterior al franquisme. El microscopi d'una comissaria de barri, on s'humilia un ciutadà que s'expressa en la pròpia llengua i que el que vol és ser atès i servit amb eficàcia i respecte, ens ajuda a entendre, amb el concurs del telescopi, la judicialització de la política que intenta frenar el procés d'emancipació de Catalunya, però també la llei mordassa i totes les excepcions ja fa anys convertides en norma. Clar i valencià: aquest estat no ens vol sinó assimilats i emmordassats i pagant el beure, i encara faltaria veure-ho. D'acord, continuarem demanat la pau i la paraula, com Blas de Otero en 1955, però el nostre nom està ja escrit tremolant en un paper, perquè som ciutadans de segona i assumim l'impost doble de pagar a qui ens trepitja i se'ns burla sense por a ser cridat a l'ordre que ell mateix representa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 d'abril de 2017.]


dissabte, 25 de març de 2017

Miquel Grau


D'assassinats n'hi hagué molts abans d'aquell i n'hi hauria molts després, ací i allà, oblidats a les vores dels camins i els fossars segellats, a les presons, els camps i les muntanyes, els calabossos i les casernes, tremolant de fred i estupor en els silencis de calç i en la flama trèmula de les petites memòries personals. Però Miquel Grau tenia vint anys i estava enganxant cartells que convocaven a la Diada del País Valencià l'octubre de 1977 quan una rajola llançada des d'una finestra a la Plaça dels Estels pel feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval li va destrossar el cap. Aquell jove alacantí, militant del Moviment Comunista del País Valencià, es convertí en mala hora en el primer mort valencià de la transició i en el símbol de la lluita per les llibertats nacionals i la democràcia. El seu assassí, fill d'una família afavorida pel franquisme amb concessions en el negoci de les benzineres i propera a Fuerza Nueva, fou condemnat a dotze anys de presó en 1978, però gràcies a un indult del govern de Suárez a penes si en va complir quatre. Avui és procurador de justícia i té despatx a València. La història de la immunitat d'aquella transició en fals que legalitzà la desmemòria a canvi d'un molt limitat sistema de llibertats es tornaria a repetir arran de l'assassinat a Montanejos de Guillem Agulló a mans de Pedro Cuevas, que tan sols complí quatre (nombre ja convertit en xifra de la vergonya) dels catorze anys a què fou sentenciat. Ni els tímids avanços de la Llei de Memòria Històrica de Zapatero, paper mullat a tots els efectes, ni els quasi quaranta anys transcorreguts des de la mort de Miquel Grau han servit de res per a l'aplicació de la justícia i la restitució de la dignitat de les víctimes i el reconeixement històric. La democràcia espanyola va nàixer en la sotsobra del pacte pel silenci, la inviolabilitat dels privilegis de classe, l'aplicació de l'argamassa monàrquica per mantenir-ho tot «atado y bien atado» i la camisa de força contra pobles i nacions, i dóna mostres, a Alacant com a Barcelona i arreu, d'una deriva que no ha acabat ja en naufragi gràcies al fort control dels mitjans d'evasió de masses que exerceixen les grans corporacions amb seu a la capital del regne, el conreu sistemàtic de l'analfabetització de la desmemòria i la mala salut de ferro dels grans partits del poder. Miquel Grau i Guillem Agulló, amb tot, van tenir els seus cantors en Al Tall i Obrint Pas respectivament, i després de tants anys en què a força de cantar i de plantar cara a la ignomínia començaven a ocupar el seu lloc en el reconeixement oficial i en el degut homenatge del seu poble, una nova mort els amenaça. Un jutge d'Alacant ha revocat, amb la (seua) llei a la mà i a petició del PP, la decisió democràtica de l'ajuntament de dedicar un carrer de la ciutat al primer assassinat de la transició. Fa feredat veure la fotografia del funcionari de torn arrancant el nom de Miquel Grau i restituint, en el que podem anomenar el jorn dels miserables, el de l'aviador franquista García Morato i els altres feixistes que tornen a senyorejar impunement els carrers de la ciutat. Aquesta és la seua constitució i la seua llei, aquesta és una vegada més la derrota de la civilitat i la democràcia, la nostra derrota.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de març de 2017.]



dissabte, 18 de març de 2017

Pau

L'hivern ha estat desacostumadament dur també a la Marina. La imatge insòlita del Montgó, les platges i fins el jardí vora mar (com en la novel·la de Mercè Rodoreda, sí, però de fet ja hi havia una vil·la ací al costat, avui transformada de dalt a baix però encara dempeus, que es deia igual, Vora mar Victoria, el nom de la primera propietària) coberts de neu era rigorosament inèdita en la nostra memòria. Tot i que també generós de pluges que han deixat la terra ben assaonada, els arbres se n'han ressentit, especialment l'olivera gran i la garrofera, que amb la primavera a les envistes i ja ben palpable en els dies lluminosos d'aquests idus de març presenten un aspecte abatut i trist, amb branques nues que no presagien res de bo. No viuen, certament, en el seu hàbitat més favorable, ja ho sabíem quan els vam trasplantar, però hi va pesar més el desig de la seua companyia que les raons assenyades de la botànica. En qualsevol cas, la mar i les seues ventades amarades de sal és enemiga declarada de la majoria d'arbres. Només les invencibles acàcies i els tamarius, i les palmeres (que no són arbres) hi prosperen. L'amenaça de la sequedat, amb l'ajuda de la mà humana i el concurs de la primavera, no menys enterca, potser salvaran garrofera i olivera. Tímidament el magraner i la prunera, a qui ja entonàvem el gori-gori, han tret brots nous. Els seguirà la llimera, que en l'esforç de fer quatre llimes també ha quedat exhausta, mentre el magnolier, el més vell i esquifit del planter, potser tornarà a concentrar les seues energies per donar a llum un parell d'immenses flors blanques, i gràcies. Per celebrar l'arribada de l'estació benigna hem plantat roses, hibiscus i romer. També celebrem el naixement de Pau, el nostre segon nét, plançó de dos dies nascut en bona hora, sa i tranquil en la seua fragilitat que  inspira tota la tendresa del món. Ja fa mesos que els seus pares li van posar el nom, gairebé des del dia que van saber que havia quallat la feliç conjunció, si no abans, abans del principi, perquè sens dubte és més fàcil parlar amb algú o referir-s'hi si ja compta amb la identitat que concreten els noms. Pau, doncs, com un arbre preciós que pujarà amunt, a recer de maltempsades que de tant en tant l'hauran de tocar (esperem que només de gairell, i amb mals en tot cas reparables). Malgrat que d'acord amb una certa tradició que s'emmiralla en la il·lusió dels noms com a signe de la permanència a l'avi li hauria agradat que hagués heretat el seu nom, trobe al capdavall que Pau sona molt bé, potser immillorable, i que és un nom ple de ressonàncies, feliç en la seua radical polisèmia, redó en el seu monosíl·lab, obert en la seua línia prosòdica i en la seua concisió de diftong decreixent. No li mancaran al xiquet, mentre va creixent, exemples prodigiosos del seu nom on aixoplugar-se. Músics, artistes, poetes... Però això són jocs d'endevinalles per entretenir tardes mandroses. El que val és que Pau ja té un nom, que ja pertany a aquest món, i que ell mateix, amb el temps, esdevindrà un món en ell mateix. El que és menester, com deien els vells, és que siga bo, i fort, i digne i lliure, feliç enmig de tots els esclats de primavera que l'esperen, en cada retorn de Persèfone, amb les seues flors i les seues esperances. El que és menester és que visca plenament el temps que li serà concedit, que sàpia arreplegar brins de saviesa, que aconseguesca dotar de sentit la pròpia vida. Pau encetant horitzons, acumulant forces. El miracle de la vida.

dissabte, 11 de març de 2017

Senyor pirotècnic

La setmana ha estat generosa en agradables sorpreses. I com que tampoc no han faltat les habituals reinicidències en els despropòsits del xou celtibèric, hem pogut passar-hi amb els humors raonablement equilibrats. Apuntem en l'haver de la primavera que ja s'ensuma la històrica i prodigiosa remuntada (paraula ja incorporada al lèxic de l'italià) del Barça. Però com que la premsa del món mundial ha esgotat tots els adjectius i més del cas, paladegem una vegada més les síl·labes dels herois, tots homes, del Dia de la Dona: Suárez, Iniesta, Messi, Neymar (2) i Sergi Roberto, el llorejat xiquet de Reus. Amb aquest precedent insòlit ja no sembla tan difícil la independència, per molt que se m'objectarà –amb raó– que les comparacions són odioses. Però com diuen al meu poble: el que va davant va davant. Afegim al còmput optimista la inauguració a València dels cinemes Alba Texas, l'antic Albatros, una iniciativa del director Ventura Pons que ofereix bones reposicions subtitulades en valencià a tres i quatre euros i matinals els diumenges per al públic infantil també en valencià. De no menys històric que la victòria blaugrana podem qualificar el projecte. Acabem amb l'anunci del nom per a la RTVV, que porta una à que encara dubta si unir-se a un punt o a mèdia, i les primeres declaracions de la flamant directora, Empar Marco. No em negaran que les tres novetats al·ludides són un magnífic prolegomen a la primavera (no solament meteorològica) que ja s'ensuma amb la flor del taronger que el dijous va començar el seu esclat. Però hi ha la calç com hi ha l'arena, n'hi ha de verdes i de madures, i no tot poden ser flors i violes. El pirotècnic ocult, d'exactitud mil·limètrica, ja ha rebut l'ordre, compte arrere per a l'orgia in crescendo del soroll que porta aparellada aquesta astènia marçosa, una estranya levitació amb què el cos indefens es defensa de la brutal descàrrega. Carrers i avingudes impúnement ocupades no solament pels anomenats monuments fallers sinó també pel que en diuen `paradors´ d'una activitat frenètica que no para més que per a la diària ingesta de bunyols i xurros. Reconeguem, tanmateix, l'esforç de Ribó, l'alcalde de València, per democratitzar almenys el balcó principal del consistori, fins ara monopolitzat per tota mena de ninots feixistoides o directament feixistes. Com els que s'arreceren als llocs més inexpugnables de l'estructura falleril i que, verbigràcia, pretenien nomenar faller d'honor [sic] la Fundación Francisco Franco. Si algú albergava dubtes sobre la finalitat del control de les denominades festes populars (incloses, ai, les de moros i cristians), que observe l'obstinació amb què les caparres s'aferren al cos de la víctima. Més sinistres: la reinstauració dels noms franquistes als carrers d'Alacant per via judicial a iniciativa del PP, per a vergonya de la memòria històrica i una democràcia en fallida permanent. Què més? L'enèsima vaga a l'ensenyament i Rajoy fent-se el suec. La demanda balear per facilitar la mobilitat dels illencs amb una tarifa raonable per a vols i vaixells i l'olímpic menyspreu de la majoria del corró. La pregunta en anglès d'un periodista en roda de premsa i Rajoy fent-se alguna cosa més que el suec. Tan difícil seria posar-li un intèrpret o que la festa d'uns es fes sense agredir els altres? Per exemple. Ai, senyor pirotècnic.

[Publicat el dissabte 11 de març de 2017 a Tipografia La Moderna.]

  

dissabte, 4 de març de 2017

Fills de Procust


Instal·lats a perpetuïtat en un maligne infantilisme, pretenen reduir la realitat (complexa, esmunyedissa, rica i diversa) a la mida dels seus dogmes intocables. El feixisme és polièdric, pot posar-se camisa negra, blava o terrosa i laica o la casulla ultracatòlica, però sempre fomenta l'odi i la instransigència a major glòria d'un estat de coses que garanteix la injustícia i els privilegis de casta i classe. En la seua versió més lleugera, eficaç i perillosa, pot declarar-se fins i tot defensor de la democràcia mentre això beneficie els seus interessos. La serp adapta bé el seu cos a la forma i grandària de l'animal que s'engul. Amb la mateixa vehemència amb què demana reprimir qualsevol dissidència, exigeix la llibertat d'expressió per escampar la seua fel verinosa. Es pot dir FAES, Manos Limpias o Hazte Oír i disfressar-se de defensor de la vida, però no dubta ni un instant a apropiar-se del nom d'Espanya i enlairar el seu martell d'heretges o invocar Santiago per tancar-se en banda i imposar a totcristo la claustrofòbica unitat de destí de la seua pàtria. En absència de fogueres i forques, paredons i garrots vils, jueus, bruixes i altres peces a qui penjar sambenets, la croada contemporània s'acarnissa amb especial virulència contra la llibertat sexual, sempre fora del control de la jerarquia, sempre díscola i pecaminosa. Enfonsant les seues peülles en la ximplesa arcaica del sentenciós «al pan pan y al vino vino», aplicat rutinàriament al paisatge infinit i ple de matisos de la identitat humana, una d'aquestes organitzacions feixistes, Hazte Oír, pretén escampar el que ja es coneix com transfòbia (contra lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a bord d'un autobús pintat amb missatges per als xiquets (la pederàstia sol ser una de les marques de la casa) que anatemitzen formes de vida que no ajustades al seu dogma. La reacció en defensa dels drets de les persones, però, no s'ha fet esperar i tres velles capitals republicanes, València, Barcelona i Madrid més la Bella Easo basca, han vetat, llei en mà, la presència d'aquests altaveus burells de l'odi i la violència. Arran d'això la premsa més compromesa ha informat a bastament sobre els vincles d'Hazte Oír, capitanejat per l'advocat Ignacio Arsuaga (parent al seu torn de l'inefable Rodrigo Rato) amb la secta integrista mexicana El Yunque. I una dada eloqüent sobre com el feixisme més light sovint empara les seues forces de xoc més audaces: Hazte Oír fou declarada associació d'«utilitat pública» en els temps en què Jorge Fernández Díaz (sí, exacte, el de l'Operació Catalunya i similars perles) comandava el Ministeri de l'Interior. El bandit Procust tallava els peus dels seus hostes o n'estirava els membres fins a ajustar-los a la mida dels seus llits. Força sàdicament la vida i la realitat perquè càpien còmodament (i amb gran dolor de les víctimes) en la indigència de la teua ment i en la butxaca dels teus interessos. Teseu acabà finalment amb Procust i els seus suplicis. El nostre heroi d'avui branda les armes de la democràcia, la llibertat i la cultura, que és complexitat, contra la temptació dels populismes simplificadors i autoritaris.

[Publicat el dissabte 4 de març a Tipografia La Moderna.]